Sovint tinc necessitat d’aïllar-me, per trobar-me amb mi mateix i fer volar lliurement els pensaments. Sortir a córrer a la vora del Ter, o passejar entre les fulles daurades de la Devesa entre les ventades de novembre, m’ordena les idees. L’estimulant més eficaç no és químic ni vegetal, es diu Johann Sebastian Bach. No sé si la inspiració s’encomana, tanmateix, la inimitable música de l’alemany ajuda a convertir la melangia en un sentiment positiu. A això ajuda un dels grans invents de la humanitat, els petits aparells d’mp3, incitadors d’una comunió amb la consciència, estupefaents d’una solitud creadora.
Fa alguns mesos m’he enamorat de les Variacions Goldberg. Crec que poques peces assoleixen tan elevat grau de perfecció. I, tocades per Glenn Gould, encara s’eleven per sobre de la materialitat quotidiana per aixecar-nos, com en un globus aerostàtic, vers la trascendència. Sobre pressumptes divinitats, tinc sempre en ment aquella escena de l’Amadeus de Paul Schaffer, en què un Salieri amb prou talent per valorar la música de Mozart, veu en l’insolent jovenet l’intèrpret d’un Déu arbitrari.
Glenn Gould és un personatge singular. És difícil oblidar les seves extravagàncies, impost, imagino, de la seva genialitat.
Faci fred o faci calor, amb el seu abric llardós, assegut al piano en una posició impossiblement heterodoxa, amb el nas llepant les tecles, des d’una cadira mig esgarbellada, i una tècnica que devalua l’adjectiu “espectacular”. A més, la seva manera de preparar les peces tampoc no era precisament convencional. Podia llegir el pentagrama al llarg de dies i dies, allunyat de qualsevol piano, fins que visualitzava automàticament la peça. Després, assajava molt poc, una hora com a màxim, al llarg de dues setmanes. Finalment, abans del concert o la gravació, deixava els assaigs per encetar-la el dia de l’estrena a la primera, sense partitura, a pèl.
A l’època de Bach, no existien els pianos. Els diversos estris que se li assemblaven; clavicèmbals, clavicords, òrgans,… no disposaven de la potència expressiva d’un instrument definitivament consolidat al segle XIX. Tocar Bach al piano, potser és poc històric, tot i que guanya en espectacularitat, permet interpretar amb major profunditat coses que potser l’alemany ni tan sols pretenia. Potser per això la música és tan poètica i creativa. I potser és la que la fa tan addictiva.
Glenn Gould, el gran pianista canadenc, no va tenir una vida professional llarga. A més, la seva personalitat peculiar també el féu singular. Individualista, taciturn, isolat, obsessiu, la seva mort prematura el 1982 per una embòlia cerebral revelà que patia el trastorn d’Asperger. Aquesta síndrome és descrita per la psiquiatria com a la incapacitat de reconèixer les emocions alienes, per no poder ésser empàtiques. Es tracta d’una anomalia en el neurocòrtex sense solució, encara que sovint això es tradueix en exagerades habilitats analítiques i motrius. Francament, no estic segur d’aquest diagnòstic. Sentir les Variacions Goldberg m’arriba a l’ànima, m’emociona. La seva interpretació no és en absolut mecànica, sinó que escup un cromatisme de sentiments que fa l’experiència irrepetible.
Us recomano, doncs, mirar-vos aquesta, la seva darrera interpretació de la peça de Bach, de 1981, poc abans de morir, assegut a la seva vella i inseparable cadira, avui dipositada a un museu de Toronto, i considerada un dels tresors nacioals canadencs.
La versió completa la trobareu aquí
http://video.google.es/videosearch?q=glenn+gould+goldberg+variations&emb=0&aq=2&oq=Glenn+go#
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La versió de les Variacions Golberg de Gould de 1981 l’ha reeditat en digital Sony en la col·lecció “Great perfomances”.
Escoltar aquesta versió amb plàstic dins les orelles em sembla una banalitat i recomarnar anar a un vídeo per sentir-les un insult.
Ara, ja t’ho faràs.9xU
Malgrat la immensitat d’aquesta i moltes altres músiques una part enorme, i potser creixent, de persones resta indiferent i /o atordida per la banalitat, la tonteria i el “soroll” mediàtic que ens envolta sense parar dia i nit.