VIA A VIA

El món del transport sobre vies i per cable. Bloc de Jordi Casadevall

6 de juliol de 2024
0 comentaris

Jugar a trens

Fa alguns dies Vilaweb ens obsequiava amb un reportatge sobre modelisme ferroviari. Concretament sobre la coneguda botiga Rocafort Modelisme, situada primer en aquest carrer de Barcelona (encara la recordo) i des del 2002 ben a prop, a la Gran Via. No en deuen quedar gaires de botigues dedicades als trens i altres mitjans de locomoció en miniatura o als jocs de peces i eines per construir edificis, màquines o vehicles (inclòs el recordat Meccano). Deixo de banda l’imperi Lego, que d’uns anys ençà et trobes fins i tot a la sopa. Al carrer Pelai n’hi havia una (de botiga, no de sopa), però de ben segur que va tancar, asfixiada per la descontrolada voràgine turística. Signes dels temps, que dubto molt que haguem d’acceptar així com així. Rocafort Modelisme, de la mà de la família Casas Garrell, es manté ferma en l’ofici, i encara que el reportatge no ho expressa, de ben segur que la transmissió i per tant la continuïtat del negoci està assegurada.

I és que el modelisme ferroviari, amb les seves maquetes, vies, trens a escala i elements arquitectònics i viaris de tota mena, és una afició fortament arrelada a les famílies i té un alt component intergeneracional, perquè agrada a gent de totes les edats, des de la més tendra infància. Parlo per experiència: tant el meu pare com dos dels meus oncles coincidien en aquesta afecció i segurament és per ells que vaig heretar l’interès pels trens i especialment per metros i tramvies, de mida natural. El modelisme en concret no m’ha fet tanta peça d’adult. De nen sí. Molts diumenges a la tarda els dedicàvem els meus germans i jo a ajudar el pare a fer tot el muntatge (que després calia desmuntar a l’hora de sopar…) a la taula del menjador, convenientment desplegada com a les grans ocasions. Successivament anàvem unint trams de via, rectes, corves, encreuaments i desviaments, formant un itinerari una mica a voleo. Llavors endollàvem la xarxa al corrent i col·locàvem les petites locomotores, amb els vagons de passatgers o de càrrega que, si tot s’havia fet bé, es posaven a circular. No eren estranys els accidents, descarrilaments o xocs. Calia anar en compte de no tocar les vies, perquè més d’una vegada m’havia pessigat els dits. Quan ens en cansàvem (ens en cansàvem?), tocava guardar-ho tot altra vegada. Les actuals tardes de diumenge, almenys les meves, no són ni de bon tros tan entretingudes.

Ja ho he dit abans, d’adult, i malgrat la meva afició, no m’he plantejat mai recuperar aquesta joguina, per diverses raons: encara guardo una part dels elements, heretats del meu pare, però no sé si tants anys després de tenir-los emmagatzemats, sense que ni tan sols els toqui l’aire, estarien en condicions de fer-los funcionar. Algun dia ho provaré, però. L’altre obstacle, i el reportatge l’esmenta, és el que pateix tanta gent: la manca d’espai a les cases per tenir-hi una instal·lació permanent, que és el que de veritat fa atractiva l’afició. Anar-hi paulatinament afegint vies, canviant locomotores, embellint maquetes o introduint millores de tota mena, com si d’un pessebre de 365 dies es tractés, no és possible si no disposes d’un gran pis o d’una casa terrera amb garatge o golfes, cosa que no és el meu cas. A veure si la Grossa m’ho soluciona algun dia…

[Imatge: foto Albert Salame, vilaweb.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!