Espai de Dissidència

No. Per bé o per mal, no m’ha tocat la loteria, més enllà d’alguna pedregada. A qui sí li ha tocat la loteria són als lectors menuts que tenen la sort de que els caigui a les mans algun llibre de la col·lecció Takatuka. I precisament, la lectura d’aquest “conte moral” Ens ha tocat la loteria, de Pere Comellas, amb il·lustracions de Teresa Martí, és una mostra que, de vegades, els editors poden tractar els infants amb respecte i consideració.
Un dels fets constatables, per a qualsevol que, com en el meu cas, ens hem dedicat a l’ensenyament a primària, és que la literatura infantil en català es caracteritza, amb honroses excepcions, per esdevenir una mena de pinso liofilitzat, asèptic, desinfectat, insípid, avorrit i estupiditzador. No m’estranya que els nens no vulguin llegir, tenint en compte el que se’ls ofereix. De primeres, el gremi de la literatura infantil sembla una capelleta blindada on els mediocres plagien els escrivents pèssims. On no hi ha pràcticament conflictes (que són el principi de qualsevol relat). On se sotmet els lectors a sobredosis d’edulcorant caducat. On els personatges fan tuf de llobarro bullit. On mai no passa res. On la correcció política s’esdevè una mena de règim totalitari, per posar els infants a règim d’històries veritables. Això s’escapa de la filosofia de Takatuka, almenys en aquesta història que podria estar adreçada a criatures de 7 a 9 anys, encara que podria estendre per sota i per dalt. 
Ens ha tocat la loteria, títol molt escaient per aquestes dates… 

…explica la història d’una família a qui li toca la loteria. En tals circumstàncies, podria entendre’s que l’acció acaba aquí, com si fos una culminació de “ser feliços i menjar anissos”. Tanmateix, aquest és el punt de partença… i el conflicte. Al cap i a la fi, després de l’eufòria, el xampany i les imatges èpiques (i ridícules) a la televisió, comencen els veritables problemes. L’enveja, les discussions sobre el destí de la inesperada injecció monetària, les baralles familiars, els greuges inconfessables,… la inexplicada història del que succeeix una vegada comprovem que, després dels anissos no sempre som feliços. La família, per tant, decideix revertir la situació, car els diners sovint generen més problemes dels que arreglen. El problema (i l’inesperat conflicte) és que les coses no són tan fàcils com semblen. I de fet, la decisió familiar fa aparèixer ogres de l’estil Felip Puig.
El conte (moral, per descomptat) practica una teràpia subversiva. Fa pensar el lector, la qual cosa, d’una banda és divertit (sí, petits, pensar és més divertit que el fet de que els altres pensin per tu!), i de l’altre, en aquests temps, resulta subversiu.
Per tant,… mestres del món, rebel·leu-vos. Deixeu-vos d’edulcorant, i aposteu pels sabors forts. Ja podeu encarregar per reis històries que tractin els vostres alumnes com persones, i no com a consumidors de fast-book.