Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
18 de novembre de 2012
0 comentaris
TEULADA
Municipi situat a la comarca de la Marina Baixa, a la costa mediterrània. El
relleu del terme coneix tres parts molt diferenciades. A l’extrem nord-oest s’aixeca la serra de Soldetes, amb 332 metres d’altitud, separada del tossal Gros, pel barranc de Teulada. El centre del terme és bastant pla, on es troba la mateixa població, després cap al sud el terreny comença a baixar des dels 200
metres d’altitud fins a la mateixa riba del mar. Dues terceres parts del terme estan dedicades a l’agricultura, en què predomina la vinya, que en la seva especialitat del moscatell, s’empra per fabricar misteles i altres licors. Famosos són els riuraus, caserius que utilitzaven per a la confecció de les panses, dels quals encara es conserven mig miler. També es conreen ametllers, oliveres, garrofers i cereals. I en el poc terreny que hi ha dedicat al regadiu conrea dacsa, hortalisses i arbres fruiters. Recentment s’han establert algunes indústries del moble. La població estancada durant molts anys ha experimentat un notable creixement demogràfic amb ocasió del turisme i estiuejants. Actualment té uns 12.000 habitants repartits entre la capital municipal Teulada i el nucli urbà de Moraira.
El terme de Teulada va estar ja habitat en el Paleolític superior, segons les restes arqueològiques trobades a la cova de la Cendra. De l’època ibèrica hi ha algun jaciment, com el del Morro del Castellar i el de la Punta de Moraira i altres de l’època romana van persistir fins a començaments del segle VII. Durant l’ocupació musulmana va estar format per diversos caserius dispersos, que formaven un senyoriu conjuntament amb Altea, Calp i Benissa. El rei Jaume I, després de conquistar-lo, el va entregar al senyor de Rebollet, el 4 desembre 1297 va passar a dependre de Roger de Llúria, Posteriorment es va llegar a la Corona que el va cedir a l’infant Alfons d’Aragó, comte de Dénia, el 10 de febrer de 1356. Darrerament va tenir el Senyoriu el Marquès d’Ariza. Va aconseguir la independència d’Altea, Calp i Benissa en 1386.
És va crear canònicament com a parròquia el 1614, i està dedicada a Santa Caterina, verge i màrtir. Gaudeix d’un magnífic temple d’estil tardo-gòtic, amb una torre hexagonal de notable alçada. Hi ha una ermita dedicada a Sant Vicent Ferrer, que és el patró del poble i al qual es li professa gran devoció. El 1410 va estar en aquesta vila, on residia una germana seua, on va predicar i va deixar diversos records seus.
PD: Pel que fa als diversos capellans que s’han fet càrrec de la parròquia, n’hi hagué un, José Escrivà Giner, natural de Carcaixent, que fou rector del meu poble, que em donà la Primera Comunió, i després, al cap d’uns anys, fou destinat a Teulada (sabia idiomes i podia ser de gran utilitat en aqueix indret), després se secularitzà i ara, segons les informacions que tinc, viu jubilat, casat i amb fills, a Madrid. Cal dir en bé dels capellans d’aquells anys que fou el primer que celebrà una Eucaristia en valencià el dia de Sant Vicent Ferrer, i alguna que altra vegada el feia servir en càntics o alguna part de les celebracions. Tant de bo, els actuals responsables de les parròquies valentines agafaren com a model actuacions d’aquells capellans que, en ple franquisme, ja feien servir la llengua del poble. Bon dia.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!