Compartisc totalment el text de Javier Marías. M’he permés la gosadia de fer-vos-en la traducció (la imatge que il.lustra l’apunt-traducció és de la pàgina web del PP:
Si no fos tot tan ultratjant i la gent no estigués patint tant, si durant un any de Govern del PP no s’han creat més de mig milió de aturs nous i no s’estigués asfixiant als ciutadans amb pujades contínues d’impostos i baixades de salaris , si no hagués tants desnonaments legals però il · legítims i sense misericòrdia, i els bancs salvats pels diners de la població no estiguessin negant modestos crèdits a aquesta mateixa població per tirar endavant, caldria celebrar aquest període i agrair a aquest partit, el Popular, que ens obsequiï dies rere dia (ajudat per les altres formacions, just és reconèixer) amb espectacles d’hilaritat incomparable.
Ja saben, un es farta del dolent, i hi ha jornades en què l’ànim es rebel · la contra l’abatiment. Si a la situació indignant i depriment afegim un esperit abatut incessant (no que no hi hagi motius), llavors no es pot viure. Així que a estones un assoleix mirar l’entorn amb distanciament, com si la catàstrofe no fos amb un ni amb els seus, i es descobreix deixant anar riallades encadenades. El Govern, el seu partit i els seus portaveus recorden cada vegada més al pilot de cotxes Carlos Sainz, que pateix calamitats inversemblants en les proves que disputa des de fa massa anys. L’home intenta explicar-nos-les i maleeix la seva mala sort, però ha arribat un moment en què, lluny de donar llàstima, el seu afany s’ha convertit en alguna cosa còmica. Què li pot esdevenir ara?, Es pregunten els seus seguidors, confiant, en el fons, en què per un cop surti airós dels seus competicions. Al cap i la fi no fa cap mal ni enganya, i ningú li desitja l’infortuni. Els polítics (els més) són una altra qüestió: ells sí danyen a incomptables persones, i tracten d’enganyar a la majoria.
Però, amb tot, no em diguin que no té gràcia que el major riota del moment, un tal Floriano, es posi un dia davant les càmeres, amb els seus espantosos corbatons de gàngster secundari, i deixi anar que és impossible acomiadar legalment a un tal Sepúlveda , ex-marit de ministra implicat en la trama Gürtel, i al matí següent els seus caps acomiadin a aquest ex tan legal i tranquil · lament. O que juri que l’ex-tresorer Bárcenas està apartat del PP des de fa temps i tot seguit es descobreixi que fins abans d’ahir estava cobrant d’ell no se sap si una liquidació generosa o un generós sou estrany. O que el mateix Bárcenas asseguri que la lletra de les seus suposats comptes no és la seva, i a continuació un batalló de grafòlegs experts dictamini que li pertany sense mena de dubte. O que Montoro cridi (amb la seva veueta) que ningú immers en un procés s’ha beneficiat de la seva amnistia fiscal i de seguida aparegui una llista de reus acollits a la seva mercè. O que Wert redueixi el nombre de professors, incrementi el d’alumnes per aula, pugi les taxes universitàries al bèstia i l’instant anunciï que amb tot això l’educació ha de millorar un ou. O que aquest Ignasi que ens ha deixat en malaurada herència Esperança, es posi fet un basilisc amb el bisbe de Getafe per advertir aquest dels perills de Eurovegas i el derivi a ocupar-se de les seves competències-és a dir, a tancar el pic -quan a ell i al seu partit els ha semblat sempre de perles que els bisbes es manifestessin furiosos contra lleis aprovades pel Parlament i acceptades per la societat en conjunt. O que Rajoy reconegui no tenir paraula i haver incomplert totes les seves promeses, després d’haver demanat dos minuts abans que se li crea quan nega haver cobrat mai diner negre. O quan publica, molt ufanós, les seves declaracions de la renda per “demostrar” que no oculta, quan a Hisenda, justament, no se li va a ensenyar cap irregularitat ni sobresou, és com si un sospitós de tràfic de drogues convidés a la policia a registrar el seu domicili, on és evident que cap presumpte narco guardaria les seves partides. O que es descobreixi que hi ha un restaurant barceloní pel qual passaven tots els polítics de totes les formacions -no sé com no hi xocaven-, les quals, pel que sembla, encarregaven espiar als seus rivals i correligionaris, amb micròfons sota les taules clau, a la mateixa agència de detectius, que no havia de donar abast i que potser, armada un embolic, lliurava les gravacions a qui no corresponia. O que Gallardón, després encarir els tràmits per apel · lar a la justícia, declari que així aquesta estarà més a l’abast de tots, inclosos els pobres. O que Camps i Barberá, a més de vestits i bosses cars, fessin honor a la seva espanyolitat rebent d’una empresa regals tan nostres com pernils i vi. Pernils i vi.
Hi ha dies que un es sobreposa al panorama tètric, i llavors ho veu tot tan graciós que, lluny d’unir-se a les veus que demanen la dimissió d’aquest Govern i d’altres polítics de diferents partits, vol que durin, que no se’n vagin, que segueixin fent l’idiota i deixant anar estupideses, provocant la burla de la ciutadania, filant encara més prim de la ximpleria, justificant els excessos i mentides amb raonaments ridículs (és un dir, això de raonaments), i que continuïn exhibint en televisió a aquest Floriano que, si no fos tan travessat, guardaria certa semblança amb Chico Marx, el insípid dels famosos germans, amb els seus corbatons. No em diguin que, dins del desastre, no és un detall que ens diverteixin tant.
elpaissemanal@elpais.es
