Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
LLÀGRIMES DE COCODRIL?
Que es facen els retalls socials sempre pel costat més feble de la societat està indicant la maldat perversa d’una societat que encara maltracta excessivament els febles.
Que es done tant diner públic al sistema financer per tal que no faça fallida i tan poquet als necessitats d’ajuda peremptòria està indicant que aquest sistema té els mercats com a centre i la persona com un element secundari. Un sistema així ni és humà ni és cristià.
Que els febles socials es resignen a jugar aquest paper de secundaris en el concert social indica el grau d’alienació a què ens ha dut el sistema. Per això, qualsevol protesta serà benvinguda.
El menyspreu als febles socials que fan els servidors públics amb els seus substanciosos sous i els poders bancaris amb les seues tremendes prebendes i guanys, encara en temps de crisi, és un insult intolerable a la dignita humana.
Quan parlem de millorar el bàsic dels serveis públics no estem parlant solament d’un tema d’economia, estem parlant de dignitat.
I ens podem preguntar com el sistema opressor ha trobat suport en poders reals com el de l’Església i la doctrina cristiana. Però hem de recordar que a l’Evangeli de sant Lluc hi ha benaurances i malaurances contra els rics opressors. Recuperar el sentit d’indignació és avui quelcom peremptori. I així a l’Eclesiastés trobem que el pitjor d’aquest món són les llàgrimes dels pobres que ningú no consola.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Simbiòsi de poders que no es pot justificar, segons el meu punt de vista i la meva opinió, amb el cristianisme o les ensenyançes bíbliques (aquí hi afegiría que al llibre de la Revelació [Apocalipsi], se’ns dona resposta al fet d’aquesta “col·laboració / relació” entre aquests poders… qüestió de la que no surt gens ben parada la “Gran Babilonia”).
Atentament
PS: Amb temença de semblar-li massa “cursi”/suau/tendre, li vull manifestar el meu agraïment pel seu escrit del dissabte. Un escrit que es nota que està fet amb bons sentiments, i amb un respecte amoròs vers els progenitors. El meu pare fa poc més d’un parell d’anys que està “dormint”, desprès de conviure durant uns quants anys amb una afàsia sobrevinguda arran d’un atac cerebral, amb la companyia amorosa de la mare i dels fills. Saludi de part meva a la seva mare, amb sincers desitjos de felicitat. Moltes gràcies, altre cop, per l’escrit i el què ens transmet (especialment l’entrecomillat), i perdoni’m si l’he molestat amb aquesta “confessió”.
[Si aquest comentari li sembla massa personal, trobaria lògic que no el fes públic].