Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

21 de febrer de 2021
0 comentaris

L’ètica política

Com és sabut, Aristòteles afirmava que “l’home és per naturalesa un animal polític”.És la persona que té capacitat de crear, comprendre, distribuir, reorientar i executar el poder segons siga necessari per a garantir el bé comú de la societat. Senzillament perquè els éssers humans vivim en comunitat, ens calen altres persones per a existir. Això passa en el poble/ciutat que ens ofereix les formes de convivència. És la política, l’organització de la ciutat, la que ens ajuda a superar la nostra fragilitat, indigència, la malaltia o l’envelliment del nostre individualisme, i a compensar la nostra originària soledat.
Una altra definició que ha donat origen a aqueixa expressió “animal racional”, l’home és l’únic de tots els animals que té “logos”, possibilitat de comunicar per a construir i estructurar la ciutat d’acord a criteris de veritat, justícia i llibertat. La ciència política constitueix una branca de les ciències socials que s’ocupa de l’activitat en virtut de la qual una societat, composta per éssers humans lliures, resol els problemes que planteja la seua convivència col.lectiva. La construcció d’una ciutat -Estat- d’acord a criteris de veritat, justícia, llibertat, cooperació… per a ser habitada pels seus pobladors. Però el territori social no és mai un espai neutre. Podem seguir la senda del creixement econòmic indefinit (extraure, produir, usar i tirar) amb els perills que això entranya, tal i com assenyala l’Informe MIT Els Límits del Creixement (1972), o caminar per la senda apuntada per l’Encíclica Laudato Si, sobre la Cura de la Casa Comuna i recentment per l’encíclica Fratelli Tutti, en què es proposa un programa de vida en el que intenta enllumenar el camí concret a recórrer par a qui vol construir un món més just i fratern des del quotidià, la política i les institucions.
El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) ve repetint, periòdicament des de la dècada dels 80, determinades preguntes que ens permeten veure com han anat variant l’opinió dels espanyols sobre assumptes d’actualitat. L’atur, els problemes econòmics, la sanitat, l’educació, etc… Una d’aqueixes preguntes que s’ha mantingut de manera regular, es refereix a allò que la ciutadania considera els principals problemes de l’Estat. Concretament, el CIS pregunta als seus entrevistats quins són els tres primers problemes que afronta el país.
De manera reiterada el primer problema assenyalat al llarg del temps és l’atur amb un 57,4%. La preocupació per la classe política ha anat variant amb el temps. En el baròmetre de desembre del 2019 aqueix percentatge era del 49,5%. Des de gener del 2020 la categoria “la preocupació política i els polítics” apareix desagregada de les tres següents: El mal comportament dels polítics” 16,1%; “El que fan els partits polítics” 12,8% i “Els problemes polítics en general” 16,9%. Amb l’opinió sobre els partits polítics, i en estreta relació, es troba La corrupció i el frau. Aquesta començà a escalar posicions en el rànquing de preocupacions. En març del 2013 esdevingué el segon problema, sols superat per l’atur. Per aquell aleshores el 44,5% dels entrevistats assenyalava que estava entre els tres primers problemes del país. En l’últim baròmetre aqueixa proporció ha baixat al 16,9% de l’opinió dels entrevistats.
Ens enfrontem a la creació de comunitats portadores de nous valors universals com la sobrietat, la solidaritat, la contemplació, la bellesa, l’equitat… d’acord amb l’equilibri de la Casa Comuna. En definitiva, parlem de la coherència interna entre el dir i el fer, però en l’actualitat política tot és sotmés a estratègia electoral. A títol d’exemple, de tots és conegut que la contaminació dièsel provoca el 90% del CO2 acumulat en l’aire i contribueix al canvi climàtic… Tanmateix, el PNB assoleix un acord amb el govern que elimina l’impost al dièsel, amb això aconsegueix el suport per als Presupostos Generals. L’interés partidista predomina sobre l’interés general. El mateix passa amb la política fiscal. Espanya és un país, el nivell de despeses i ingressos públics del qual està molt per davall de la mitjana europea (sis punts per davall de l’eurozona). Mantindre un Estat social requereix que tinguem uns ingressos i despeses semblants. És a dir, una major pressió fiscal per a redistribuir i que “ningú quede darrere”, orientació que xoca frontalment amb el neoliberalisme. Des d’aquesta òptica és important destacar que no tots els polítics i partits són iguals, existeixen diferències significatives en la distribució dels recursos i en el tractament de les crisis socials.
Ens trobem amb la gestió del repartiment de fondos europeus que assoleixen els 144.000 milions d’euros entre fondos i transferències. Per als grans grups financers (multinacionals) on polítics i gestors ja estan en marxa per a rebre la gran part del pastís. En aquesta tessitura, importa recordar les convulsions financeres, econòmica i fiscal, derivades de les “hipoteques fem” (2007-2015). La gestió del Govern consistí a l’ús massiu dels recursos públics per a evitar l’enfonsament de la infrestructura financera, al mateix temps que es va aplicar la peculiar fórmula de l'”austeritat” per als béns públics.
La gestió dels esmentats fondos europeus serà el test definitiu per a saber si el Govern de la Coal.lició, l’Administració Pública de l’Estat, té capacitat de gestió, però també si és capaç de previndre i evitar la corrupció i les males pràctiques de cientelisme polític que històricament ens han acompanyat. Això requereix d’una transparència efectiva, que proveesca d’informació pública necessària a la ciutadania i reforce la confiança en les institucions. Cal impulsar un model de Governança Pública, en línia amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible, amb especial intensitat en els àmbits de govern de proximitat. Estem mancats de referents utòpics, de somnis de l'”inèdit viable”, de la filosofia política de la proximitat que apunte nous camins. Durant aquests mesos de pandèmia es ve plantejant que tant els fondos europeus com les ajudes governamentals i necessàriament les ajudes locals haurien de ser utilitzades a incrementar la cohesió social i el potencial del creixement econòmc impulsant tres grans àrees: l’àrea de les Cures a les Persones (acollir, comprendre, escoltar, acaronar…), la transició Ecològica (l’aigua, l’aire, la terra, els ecosistemes) i la transició cap a una comunitat d’homes i dones que habiten i cooperen en condicions de dignitat.

Bateig i article
22.06.2008 | 10.14
Ahir, no va eixir la meua reflexió
19.01.2006 | 7.48
A General
Una esquerda en el desert
18.04.2014 | 11.41

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.