Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Qui no ha sucumbit alguna vegada a aqueix poderós follet que s’acomoda a l’altura del nostre cervell per a dir-nos: per què no, per què no t’acomodes a la majoria, deixa’t dur per la situació, tu no tens la culpa, són les circumstàncies?

És molt més senzill ser solidari amb grans plantejaments de defensa de la humanitat, que amb el captaire que demana a la porta de l’església. La humanitat a més no fa mala olor, ni t’insulta si no li llences una moneda al cistell.

Mantener la nostra coherència ètica i moral és molt més senzill si l’altre no té una cara concreta, un nom propi, ni una història determinada que puga conèixer. Ens mostrem contraris a la pena de mort, però no tindríem escrúpols a aplicar-la al violador de xiquets al parc; defensem la integració social de col.lectius de raça gitana, però difícilment acceptaríem una família “calé” com a veïns, i possiblement tindríem una actitud similar davant els immigrants africans (potser no tant europeus) o un presidiari donat d’alta.

Cada dia se’ns plantegen dilemes de major o menor envergadura, i cada dia ens veiem obligats a prendre decisions, que amb freqüència tenen un component ètic o moral. En la presa de decisions quotidianes adequades, que responguen a uns valors ètics, que tinguen presents l’altre com un ésser humà de qui em sent responsable, és on ens anem construint com a persones, és on es va forjant el subjecte ètic que, en un moment determinat, podrà decidir adequadament, en coherència amb la seua integritat personal, en comportaments de major transcendència. Ser fidels en allò xicotet, ens ajudarà a ser persones de major calibre en allò gran.