Els Papers de Santa Maria de Nassiu

El folklore popular diu que al cementeri els borratxos juguen al mus. Les dramàtiques ombres del cementeri, al resplendor de la lluna i les estreles, afavoreixen el visionat de les cartes i l’emotivitat dels qui es diverteixen i ho manifesten amb el cant i el joc: “apaga luz, mariluz, apaga luz, que yo no puedo vivir con tanta luz, los borrachos en el cementerio juegan al mus”.

Però la vida a l’altre costat de les tàpies no és tan lluminosa i divertida. Se’n va la llum en casa, en la negra nit i la tragèdia comença amb el silenci sufocant. Calla la nevera, el rellotge de paret, el despertador es torna boig, no trobes ni les ulleres ni les sabatilles, impactes en la pota de la tauleta de nit. Busques l’encenedor  per ací i per allà, els mitjons, els mistos, que estan a l’abast de la mà però impossible.

El problema de la llum és que se’n va i ve sense avisar i en el moment més inesperat. Perquè el dolor de budells o l’insomni es fa previsible en l’atracó de pebrots o el botellot de la gresca que et feia presagiar la tempesta. A més quan se’n va la llum no s’endú els llums, “això és que tenen pensat tornar-hi”.

Al principi és com si no ens ho creguérem. Passem molt de temps comprovant que, efectivament, se n’ha anat de veritat. Ixes a l’escala a veure si els veïns tenen llum. Com si els anares a demanar: “escolta, em podeu donar una tasseta de llum”.

Vols saber fins on arriba l’apagada, quant més llum arribe, millor. Veus que no hi ha llum en l’escala i dius “fantàstic”. Mires per la finestra i veus tota l’illa a fosques “meravellós!”. Tan meravellós que corres fins la tele per veure si es tracta de l’apagada del segle, però com no hi ha corrent elèctrica no pots comprovar-ho.