Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Un senzill canvi de posició de la lletra “i” ens ofereix un nou i suggerent vocable: “cuidadania”, que pot servir-nos de complement al de ciutadania i també de necessari i urgent correctiu a la deriva actual d’aquesta última, la qual fomenta un tipus de ciutadans poc protagonistes i molt miops o cecs per a veure la realitat col.lectiva.

“Cuidadania” està en relació amb “curar, cura”. Ser i sentir-se “cuidadà” és exercir com a part activa de la societat i curar que aquesta aconseguesca els seus millors objectius sense excepció. Si ciutadania procura l’exigència dels drets davant els poders públics, cuidadania mira més a la pròpia exigència amb ella mateixa com a responsable actiu del que pertany a tots. Si ciutadania fa referència a drets i llibertats, cuidadania es refereix més bé a deures ètics i responsabilitat conscient i assumida. Ambdues dimensions es reclamen i es necessiten recíprocament.

La cuidadania conté una dimensió ecològica evident. Els éssers humans no som amos del món, sinó simplement els seus curadors o jardiners. No hem nascut per a situar-nos per damunt de la natura com qui domina, sinó per a estar al seu costat, qui conviu amb ella en harmonia. La natura no és nostra, sinó que en som part: si la destruïm ens destruirem a nosaltres mateixos com espècie. I això és el que, de mode, irreversible? està succeint a un ritme, imparable?

La raó instrumental, cientificotècnica i productivista ha estat suplantada a altres dimensions tan humanes com la política, l’ètica, l’estètica o la religiosa en considerar-les no útils. De mode que aquella raó al servei de la passió desenvolupadora ha esdevingut una simple llimona per a exprimir-la fins la seua darrera gota. Per a endolcir o esmorteir els efectes devastadors d’aquesta lògica ara es parla de desenvolupament sostenible amb l’única pretensió realment de sostenir a diferent ritme un tipus de desenvolupament que és insostenible. I ho és perquè tal desenvolupament es presenta sempre i en totes parts sols com a material i unidimensional: sols créixer i créixer per a alimentar els interessos del lucre d’unes minories.

La cuidadania ens remet no sols a practicar una democràcia representativa en què exigim drets, sinó a viure una democràcia còsmica en què reconeixem drets als altres i també a la Terra, a Gaia, entesa i volguda com un tot viu i dipòsit de vida. Formen part d’aqueixa nova democràcia no sols els humans, sinó tots els éssers, animats i inanimats, de mode que podria parlar-se d’una biocràcia i una cosmocràcia. En aqueixa democràcia còsmica els éssers humans tenim la responsabilitat de ser ciutadans, curadors de la vida dels altres i de tot quant existeix, confraternitzant amb tots els éssers en una comunió universal com a ciutadans d’un mateix planeta.

És cert que la globalització de la crisi ecològica exigeix la implicació dels organismes internacionals capaços d’unir iniciatives mundials que impliquen un canvi de rumb dràstic en el model imperant de desenvolupament-creixement. Així hem d’exigir-lo sense cessar. Però açò no ens eximeix de la nostra pròpia responsabilitat com a ciutadans per a curar de quant existeix al nostre voltant. Tindre cura, ser curosos, fer-nos responsables del nostre entorn natural, humà i social és una exigència fonamental per a tots.