Els Papers de Santa Maria de Nassiu

En aquests darrers temps l’economia espanyola ha tingut etapes de creixement molt important i etapes de crisi. Durant l’etapa de creixement no recordem que ni el FMI, ni el BCE, ni l’OCDE, ni el Banc d’Espanya hagen indicat al govern la conveniència d’apujar les pensions o els salaris. Quan l’economia està en període de creixement els nostres salaris han de contenir-se per tal de controlar la inflació i quan està en crisi no han d’apujar a fi d’afavorir la continuïtat de les empreses i la creació d’ocupació. Ara el govern ha modificat la llei per tal que les pensions es deslliguen definitivament del creixement o la crisi i romanguen estables en el temps, mitjançant una fórmula gens clara.

Però les pensions són quelcom més que una xifra, més o menys voluminosa, dins dels pressupostos de la SS. És la vida de les persones el que trobem darrere. Vida de persones que durant molts anys han donat el millor d’ells mateixos i ara, amb edat i experiència aguaitant pels cabells blancs, esperen viure amb dignitat i qualitat l’etapa final: la jubilació del treball.

Per això les pensions han de ser justes, han d’atendre les necessitats mínimes i cal que es deixen d’utilitzar políticament. Qualsevol ministre que en el seu discurs polític faça servir les pensions com a argument de la por li hauria de caure la cara de vergonya. I qualsevol candidat que pretenga sol.licitar el vot al col.lectiu de pensionistes no utiltzarà el “i jo més”, tantes vegades fet servir per tal de fer por en alguns míntings.

Cal deixar de fer por amb les pensions. Que si el sistema actual no té futur…, que millor un pla personal individual…, que no arriba per a pagar amb el que es recapta… Tenim experiències polítiques (Pacte de Toledo) que quan es vol es pot. Apostem per un sistema de pensions just, universal i públic. Si cal canviar o arreglar coses, mans a l’obra i quant abans millor, però no oblidem que les persones són el primer. I sobretot les més dèbils i pobres.

En l’Església venim dient que “els mitjans de producció no poden ser posseïts contra el treball, no poden ser ni tan sols posseïts per tal de posseir. La seua possesssió es torna il.legitíma quan o serveixen per tal d’impeditr el treball de la resta o obtenir uns guanys que no són fruit de l’expansió global del treball i de la riquesa social, sinó més bé de la seua limitació, de l’explotació il.licita, de l’especulació i de la ruptura de la solidaritat en el món laboral.” (Laborens Exercens i Caritas in Veritate) Aquest és el problema i, evidentment, no es resol incrementant la pobresa dels treballadors i pensionistes.