Enrique de Castro, al capellà “roig” de Vallecas, duu 39 anys en aquest barri madrileny. Aquest capellà rebutja l’apel.latiu de “sacerdot”, ja que Jesús abolí aquesta condició entre els seus seguidors. Arribà al Pozo del Tío Raimundo, on va conviure molt prop del P. Llanos que ja hi havia arribat feia més de dues dècades. Tant l’un com l’altre procedien de famílies acomodades i educació burgesa, van deixar que les seues vides i valors foren transformades pels pobres i marginats que els envoltaven. “Les darreres reserves” dels pobres, desvalguts i els expotats. Però amb futur: al barri, on Enrique segueix, en el món i també en l’Església. En la parròquia de San Carlos Borromeo els capellans Enrique, Javier Baeza, Pepe Díaz i les seues comunitats es plantaren el 2.007, amb èxit, davant de les desqualificacions i intent d’apartar-los de la parròquia per part de la jerarquia madrilenya.
Va decidir fer-se capellà en la seua joventut i entrà a estudiar teologia a Comillas, va trobar dificultats per tal que l’arquebisbe Morcillo l’ordenanara i ho va fer el cardenal Tarancon… i fins avui.