Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Ahir, dilluns, cap a les 10:30h deixava aquest món ma tia Pepita, dona del meu oncle Enrique, germà de ma mare, que havia faltat el passat 12 de juliol. Des que faltà mon oncle, ma tia no es trobava ja massa bé. De fet, tota la família pensàvem que qui primer hauria mort era ma tia (ja duia uns anys de malaltia i el meu oncle, si no haguera estat per l’infart de miocardi, estava bastant bé per a l’edat que tenia -83 anys-. Però, com sabem, en aquest món no funcionen de vegades les normes que els humans pensen que han de regir-nos. Estem en mans del bon Déu, i és Ell qui ens acull al seu si quan vol. I així ha passat en aquest cas. 

Aquest breu apunt sols vull que servisca de record pels molts dies que ens ha acompanyat en aquest passar per aquest món, i per tal de desitjar que la seua desconsolada família més pròxima -fills i filla, nétes i néts, germà i cunyades i nebots i nebodes- puga pregar molt anys per la seua ànima amb l’esperança del retrobament al Cel. Que així siga!

Us deixe un poema de Miquel Martí i Pol:

 “Estenc la mà“