Els Papers de Santa Maria de Nassiu

El model de vida i costums durant els últims quaranta o cinquanta anys en el nostre país res té a veure amb el que durant segles fou l’habitual.

Fa cent anys, amb escassament 20 milions d’habitants estaven els pobles completament habitats. En l’actualitat, amb més del doble, les ciutats vessen i segueixen creixent, mentre que els pobles es desagnen demogràficament i s’abandonen els territoris claus per a la vida. El medi rural, on es produeix l’aigua, l’oxigen, el menjar i tot tipus de matèries primeres, es descuida i es deixa al que puga succeir, que, segur, no serà conservació de la natura.

La població manipulada pels mitjans de comunicació fins a la nàusea, segueix encastada en una vida de treball i consum com si fóra sempre possible el creixement infinit i el balafiament d’energia i materials sense que tinga lògica física alguna i, sobretot, sense acceptar el radical canvi de vida que ens va a imposar el canvi climàtic.

Aquesta realitat incontestable, de pujada de la temperatura de l’atmosfera del planeta a una velocitat i en un tan curt període de temps com mai abans s’havia conegut, ens duu a un abisme de què no som conscients.

Si encara es pot fer alguna cosa per a revertir la situació -alguns científics ja no creuen que siga possible-, crec que açò serà en bona part en els espais rurals.

Què s’hauria de fer?

Conservar els nostres boscos i masses forestals per a corregir els danys que causaren les desforestacions i la introducció d’espècies com pins i eucaliptus en medis naturals no apropiats, una pràctica estesa durant diverses dècades a mitjan segle XX. Prevenir i evitar els incendis forestals cada vegada més virulents i de major amplitud i plantar arbres en quantitats ingents per a tractar de frenar el canvi climàtic.

Canviar radicalment el model d’agricultura i ramaderia basat en la utilització massiva de fertilitzants que s’obtenen del gas natural, de l’ús de productes químics agrotòxics i de pinsos per a alimentar el ramat a base de soja, que destrueix grans superfícies per a la seua plantació i explotació, o dacsa, amb elevadíssims consums d’aigua per al seu reg.

Fotografia (VILAWEB.CAT): MIRAVET — El poble antic amb el castell. Les primeres restes trobades en el lloc que ocupa el castell daten del segle II aC, d´un establiment iber. Els vestigis més antics del castell andalusí daten del segle XI. Entre finals del segle XI i principis del XII la fortalesa fou reformada i ampliada, probablement per protegir la frontera d´Al-Andalus de la pressió militar dels comtes catalans. Són d´aquest període part de les construccions del recinte sobirà i les muralles. A la segona meitat del segle XII i durant el segle XIII es produeix una nova etapa constructiva arran de la conquesta de Tortosa i el seu territori per part del comte Ramon Berenguer IV en el procés d´expansió territorial catalana. Entre 1151 i el 1153, Miravet i Siurana, els darrers reductes musulmans, són conquerits pels senyor feudals. Ramon Berenguer IV dóna el castell de Miravet i les terres adjacents a l´orde del Temple. Els templers transformen el castell andalusí en fortalesa templera: entre la segona meitat del segle XII i el segle XIII es construeix el bloc principal del recinte superior, on hi ha l´església, l´ala del refetor i part de les muralles.