Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Més enllà
de l’agressivitat i la crispació

Què
és el que decidirem amb els nostres vots?: els governants dels pròxims quatre
anys. Es tracta de persones i també de programes, encara que a aquestes
altures, fins els més babau sap que una cosa són les promeses en campanya i una
altra els fets quan arriben al poder. Hi ha dues forces majoritàries que, si
les analitzem en profunditat no difereixen substancialment una de l’altra. I
això és així, perquè per damunt d’ideologies originàries, el seu objectiu maxim
és la conquesta del poder i saben que la major pedrera de vots es troba al
sector majoritari de la societat actual, anomenat centre, conservador i pacífic,
que per damunt de tot ansia que el deixen gaudir apaciblement del seu actual
nivell de vida, amb seguretat i sense extremismes. Així que uns juguen a
definir-se com centre-dreta i altres centre-esquerra. D’ahí, l’esforç energètic
que es veuen obligats a fer per tal de subratllar les seues diferències
accidentals de manera que els votants es decidisquen a prendre partit entre
ells i els rivals. Açò ho podem observar en el temes que segurament van a ser
estrella a la campanya electoral que mai ha cesat.

El
primer consisteix en el joc ja iniciat de jo sóc més patriota que tu. No és un
secret el rebrotar del nacionalisme espanyol, que la transició adormí després
dels excesos del franquisme. A aquest renàixer, han contribuït en primer lloc
l’envalentonament dels nacionalismes perifèrics, català i basc. L’Estatut de
Catalunya, aprovat al seu Parlament i rebaixat a les Corts Generals i
recorregut pel PP davant el Tribunal Constitucional. La proposta sobiranista i
d’exigència d’autodeterminació del lendakari Ibarretxe. La guerra de les
banderes i la crema de fotos del rei són la lluïssor superficial d’aquesta
contesa més pregona. El PP ha embestit rabent en aquesta lliça. Amb ella
s’assegura, a més, la continuïtat d’aqueixos vots que tenen manllevats de l’extrema
dreta. Però esdevé a més, les onades d’immigrants que estan arribant al nostre
país, legals o sense papers. La xenofòbia creixent és un dels al.licients
d’aqueix fervor neoespanyolista. I suïcidament, un partit que s’anomena
democràtic, no dubta a alimentar-la subliminalment, en fer servir aquest tema
contra el govern de ZP, fent-lo responsable per l’efecte crida –diuen-
d’aquesta arribada massiva d’immigrants. La cerca desesperada de lletra per a
l’himne nacional, els gestos governamentals d’afirmacions patriòtiques, la
visita dels reis a Ceuta i Melilla, s’emmarquen en aquesta batussa. Per llençar
més llenya al foc, el fracàs de negociació amb ETA i la reanudació per part
d’aquesta de les seues activitats terroristes i la manipulació política
d’associacions de víctimes del terrorisme contribueixen que el clima electoral
que es deia de patriotisme constitucional de la transició s’haja evaporat quasi
per complet.

El
segon tema que ha començat a ser constant a les conteses electorals és
l’econòmic. Hem tingut uns anys d’accelerat desenvolupament macroeconòmic. Els
indicadors que solen usar-se per a mesurar-lo ens ho assenyalava així. La bona
coiuntura d’un món globalitzat, el diner barat, la massiva incorporació de la
dona al món laboral i l’arribada d’immigrants, que ocupen llocs de treball
rebutjats pels espanyols, afavoreixen aquest creixement. Una bona part de la
societat assolí nivells de confort material desconeguts anteriorment. La resta
s’ha depauperat en termes absoluts i relatius. Aquest indubtable avanç econòmic
ha tingut els seus talons d’Aquiles: la seua base ha estat la indústria de la rajola,
amb un desmesurat augment del parc d’habitatges i una feroç especulació
urbanística; l’endeutament de compradors de pisos en hipoteques a terminis cada
vegada més llargs; les condicions indignes del treball: la pràctica congelació
de salaris, l’augment de la temporalitat i els sinistres laborals, l’increment
forçat de la contractació autónoma de treballadors que segueixen al servei del
mateix empresari, l’escassa investigació i formació, l’amenaça constant de la
deslocalització de les indústries cap a països més endarrerits. Però han
arribat ja les vaques flaques: el petroli pels núvols; la crisi del mercat
hipotecari; l’encariment del diner; la desacceleració de la construcció; el
rebrot de la inflació sobretot en els preus de la cistella de la compra.. En
aquest marc ja tenim la demagògia electoral servida: el govern n’és el
responsable. Cal reduir els impostos, proclamen tots, encara que en divers grau.
La veritat és que tots dos accepten dòcilment els dogmes del liberalisme
econòmic i es neguen a intervenir el mercat regulat per oligopolis creixents i
a més, dins del marc globalitzador de la
UE, de la moneda única i del BCE les possibilitats del govern
són més bé reduïdes.

L’altre
gran tema que fan servir, almenys els seus portaveus més agressius, per tal
d’encendre l’opinió pública és el de l’atemptat de l’11-M a Madrid. La
sentència del macrojuí no ha apagat la discussió. Qui es negava a acceptar que
no hi haja inductors intel.lectuals a l’atemptat s’enfronten a qui considera
que si actuaren a Espanya els terroristes islàmics fou com a conseqüència
directa del suport incondicional del govern Aznar a la guerra d’Iraq. Uns obliden
que la sentència no diu que l’imputat com a inductor no ho haja estat, sinó que
no hi ha proves suficients per tal de condemnar-lo i, per tant, l’han absolt
d’aquest delicte. I la guerra d’Iraq pot hacer acreixentat les ganes terroristes
contra nosaltres, però la causa principal és que som un país occidental i
damunt la nostra preparació per tal de previndre aquest terrorisme
internacional era mínima. En realitat, el que passa és, al meu entendre, que no
s’han digerit bé els resultats de les darreres eleccions generals. Uns perquè
no esperaven guanyar-les i sols la bestiesa o la mala intenció dels governants
anteriors en atribuir l’atemptat a ETA semblà propiciar-los el seu triomf. I
els altres, perquè el creien segur i van veure com se’ls esfumava de les mans.

L’agressivitat
i les desqualificacions recíproques han estat el to habitual aquests quatre
anys. I és de preveure que el calor de la proximitat electoral els encenga
encara més. Em tem que la diatriba dialèctica per tal de suscitar emocions
irracionals, substituesca una argumentació serena que expose a la ciutadania
els seus projectes de govern. Lògicament, han de partir d’anàlisis dispars de
la situació i amb arguments derivats de la seua ideologia originària.

Una
vegada més es posaran de manifest els mals d’un sistema electoral, projectat
des de la por de la transició cap al futur. La llei d’Hont seguirà afavorint
els partits majoritaris en detriment dels xicotets com EU, BLOC, BNG, CIU, etc.
Alguns envegen el sistema francés a dues voltes. Confessaré que preferesc
l’anglés de districtes personals (en cada circumscripció electoral es vota un
sol candidat) on la connexió entre elector i elegit és màxima. Ací, la
prohibiciçó constitucional del mandat imperatiu es defrauda en profit de
l’estructura jeràrquica i antidemocràtica dels partits polítics.

Espere
que aquestes reflexions ajuden a discernir la decisió a prendre de cara a les
eleccions; aquestes o altres, potser més informades i atinades. I després de
meditar, podrem elegir la candidatura que ens semble millor o la menys mala.
Clar que caben altres opcions: la del vot en blanc de qui són demòcrates, però
volen manifestar el seu rebuig a les opcions ofertades. Perquè l’altra,
abstenir-se, a mi no em sembla digna d’un ciutadà responsable.

PD: Aquest text me’l publicà la revista CRÒNICA (d’Ontinyent per a la Vall d’Albaida) la setmana passada. Considere que és bo penjar-lo per a totes i tots els lector de la xarxa blocaire. I vull deixar clar que l’he escrit des de l’òptica valenciana. Gràcies.