Els Papers de Santa Maria de Nassiu

En la societat actual es va prenent consciència de la situació de crisi en què vivim. Es parla cada vegada més d’ecologia, d’espais naturals, recollida de residus, d’adequació i cura del medi, etc. I a més ens hi va també la vida, doncs aquest ambient és un dels llocs fugaços on es generen els aliments que consumim.

Si bé és cert que cada vegada, des d’institucions polítiques, es van declarant nous espais naturals protegits, també cal assenyalar que es fa massa vegades sense comptar amb la veu de les gents que habiten i treballen en aqueixos entorns, donant-se situacions de vegades disparatades, ridícules o simplement es demostra que qui està darrere de tots aquests projectes no són coneixedors del món rural. I quan el que vénen als pobles són aqueixos megaprojectes de granges ramaderes, on es preparen amb molta cura els beneficis i màrgens empresarials, però per a res els efectes negatius en l’entorn on s’instal.len. Creiem que aquest nou model industrial atempta diàriament al medi ambient, en contraposició amb el sistema tradicional, que si no era tan rendible, sí era respectuós amb el medi i quantificava la sostenibilitat i la biodiversitat, tal vegada com a única forma de continuïtat.

Un dels principals canvis que s’estan produint en la producció agrícola és la tendència cap al monoconreu, enfocat a la producció de biocombustibles per als països rics. No s’estan encara valorant les repercussions que açò va a dur per a tota la humanitat, doncs la pèrdua de biodiversitat i les produccions properes dedicades a l’alimentació es van a veure seriosament afectades, provocant fams i migracions de persones cap a altres parts del planeta. S’està modelant la producció a les necessitats d’uns pocs, els rics, sense tenir en compte els altres.

Per a enfrontar-nos a açò hem de començar a pensar d’una altra manera, les persones hem de decréixer en el nostre consum. Però decréixer no significa deixar de consumir (pecat mortal en aquesta societat capitalista) sense que hi haja un demà, sinó consumir responsablement, usant més les coses, no desfent-nos-en quan són noves (per exemple, la roba) i, sobretot, compartint més les coses, Francesc, des de l’encíclica Laudato si ens ofereix orientacions, recordant que la Casa Comuna és de tots, i entre tots, hem de tenir-ne cura. I tenir cura de la Casa Comuna no sols és tasca de les persones que habiten en el món rural, sinó de tota la humanitat.