Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

6 de setembre de 2012

0 comentaris

Centenaris i commemoracions de 2012 (2)

Enguany fa cent cinquanta anys que nasqueren els escriptors Antoni M. Alcover, Francesc Carreras Candi, Lluïsa Denís, Eveli Dòria, Ramon Escaler, Joan Guirau, Ramon Masifern, Fèlix Quer i Bonaventura Sabater.

També nasqueren Narcís Verdaguer i Callís, Josep Vergés i Zaragoza, Bonaventura Bassegoda i Amigó, Josep Baucells i Francesc Martí Grajales.

I cent cinquanta anys que moriren Josep Valldoriola, Salvador Estrada i Bonaventura-Carles Aribau.

(Informació extreta de la revista SERRA D’OR, publicació de l’Abadia de Montserrat)

LA PATRIA (1)
(Trobes)

Font:
ARIBAU i FARRIOLS, Bonaventura: La Pàtria ( Trobes).[Barcelona]:”El Vapor”.24 d´Agost de 1833. p.3

Comentari:
Bonaventura Carles Aribau i Farriols (1798-1862) va escriure aquest poema a Madrid per a felicitar al banquer Gaspar de Remisa(1784-1847). Va ser publicada l´any 1833 en el diari “El Vapor”.
És un cant d´enyorança de Catalunya i d´exaltació de la llengua. Va ser considerat com l´iniciador del Romanticisme català i del fenòmen de “La Renaixença”.

Text:
A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

(1).-Esta composicion, escrita para celebrar los dias del Sr. D. Gaspar Remisa, es obra de la selecta ploma D. Buenaventura Carles Aribau. La presentamos á nustros lectores con el patriótico orgullo con que presentaria un escocés los versos de sir Walter Scott á los habitantes de su patria.