Sant Just i Màxim
Festa Jueva del Shauvot
Municipi que s’estén entre el marge dret del riu Xúquer, la vall d’Aigües Vives i les muntanyes del Convent. Té dos sectors clarament diferenciats, l’un de muntanyenc i l’altre pla a les riberes del riu Xúquer. Aquest sector està constituït per les fèrtils terres de l’horta, properes al Xúquer i a la ciutat. El Xúquer corre de sud-est a nord i serveix de límit per l’oest. Diversos barrancs solquen el terme, com el de la Falsia, originat per la font del mateix nom. La ciutat es troba situada en terreny pla, des del segle XVIII ha anat creixent, i té actualment un poc més de 22.000 habitants. Les sis parròquies que componen el municipi de Carcaixent formen l’Arxiprestat de la Mare de Déu d’Aigües Vives.
Dels darrers temps de l’Edat de la Pedra o començament de la dels Metals poden ser els resquills de quarcita i de sílex trobades a la Muntanyeta de la Ribera. De l’Edat de Bronze és la ceràmica llisa feta a mà recollida al Cabeçol del Barranc del Mir, on pogué haver-hi un poblat del Bronze llevantí. En diversos punts del terme s’han trobat monedes de la Roma imperial i a l’ermita de Sant Roc de Termils es conservaven làpides amb inscripcions llatines. Fou una alqueria àrab depenent d’Alzira. Va ser agregada a la parròquia de Termils, població que es trobava al costat del Xúquer, les avingudes freqüents del qual la destruïren, fins que va quedar deshabitada abans de 1590. En 1500 Carcaixent obtingué el títol d’universitat; en 1575 es va desmembrar de la jurisdicció d’Alzira. En 1588 obtingué el títol de vila reial, amb vot a les corts i en 1916 el de ciutat.
Carcaixent sempre estigué habitada per cristians vells. Havent crescut la feligresia en 1434, es construí una capella, amb la seua campana, i altar per tal de celebrar missa. La parròquia va ser erigida el 17 de juliol de 1529, dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu, probablement en despoblar-se Termils, per les inundacions causades pel Xúquer, el veïnat passà a incrementar la població de Carcaixent. Amb el segle XVII es començà a construir l’actual temple parroquial, que va acabar-se en 1645. És espaiós, d’estil greco-romà, amb creuer, cimbori i transagrari. En 1736 un incendi destruíi gran part de l’edifici de l’església, que va ser restaurat, quedant completament renovat. La façana principal s’acabà en 1739. El notori augment de població féu que el 29 de desembre de 1953 es crearen les parròquies de Sant Antoni de Pàdua, Sant Francesc de Paula, Santa Bàrbara, La Mare de Déu d’Aigües Vives de la Barraca i Sant Bertomeu del barri de la Cogullada. El patró és Sant Bonifaci, les relíquies del qual es veneren a la parròquia matriu, i a qui se celebren festes, el mateix que a Sant Francesc de Paula i a la Mare de Déu d’Aigües Vives.
PD: Agraesc el text d’ALlCh, d’ALELUYA.
