Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

9 d'abril de 2012
0 comentaris

“Cap a la plenitud de la Pasqua” (trobat a la xarxa)

     Al llarg d’aquesta Quaresma hem intentat fer un camí: Tot un procés acompanyat per la reflexió i el treball interior, que pretén acostar-nos a descobrir el més essencial de nosaltres mateixos. 
 
     El recorregut a través dels diferents valors (la generositat, la confiança, la conversió i el perdó) ens haurien d’haver acompanyat a trobar-nos amb la nostra pròpia vida, una vida més autèntica. En el sentit que si hi ha alguna cosa que ens permetrà la plenitud de la Pasqua, la veritable alegria, la consciència plena del nostre ser, serà quelcom que trobem en el nostre interior:  la capacitat de contemplació i d’admiració. 
 
     És per això que us presentem aquests dos poemes d’en  David Jou.
 Contemplació d’un nen
 
Com la mar o com el foc, esplendor d’un espectacle                                                                                                   
repetit tantes vegades amb contínua novetat,                                                                                            
ara pau i ara combat,                                                                                                                     
perpetu gairebé i amb meravella de miracle,                                                                                         
així el rostre d’un nen: 
 
Ara és aigua contra el foc i ara s’encén,                                                                                                
flamareja en un mig plor i un gran somriure,                                                                                    
s’esmorteeix en son i torna a viure                                                                                                                
amb presència  renovada i absorbent…  
                  
I nosaltres, que evoquem cansadament                                                                                                    
ja platges en lloc d’ones, ja cendres i no flames,                                                                                                  
sentim altra vegada la fal·lera de ser incendi i de ser mar,                                                                 
de convertir crepuscles en plenitud solar                                                                                                      
i fulminar de goig immensos panorames.                                                                                
Quan dic que crec
[…] Quan dic que crec no només dic; em deixo omplir per una joia profunda,                          
em deixo caure en la mirada que em fa ser,                                                                                              
em deixo créixer en una veu de bona nova,                                                                                             
miro l’infinit i no m’esglaia. 
 
Quan dic que crec en Déu no salto al buit: toco les arrels d’allò que sóc,                                                  
em sento il·luminat –tan fosc com sóc!-  
de pietat, de gràcia i de misteri.                                                                    

SENYERA
17.04.2012 | 6.33
I ara, avaluacions
21.06.2010 | 9.06

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.