Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
2 d'agost de 2010
0 comentaris
“JUBILEU”, per Pep Alandete
El Congrés dels Diputats ha fet un pensament i ha desaprovat la congelació de les pensions de jubilació, una de les peces clau del desmantellament de l’estat del benestar que la ‘mà invisible’ dels mercats financers havia imposat al govern per tal de tranquil·litzar-se. Este acord entre totes les forces polítiques (excepte el PSOE) és un clar exemple de la bondat de la inexistència de majories absolutes, que com ara permeten reflectir l’opinió d’una majoria social, que ha assistit impotent a l’establiment d’unes mesures introbables en cap dels programes electorals votats.
En el darrer número de la revista ‘International Journal of Social Welfare’, els investigadors suecs Nörstrom i Palme estudien la incidència de les pensions en l’allargament de la vida després d’analitzar 18 països de la OCDE des del 1950 al 2000. Arriben a la conclusió que el nivell de les pensions, sobretot de les bàsiques, hi han tingut un paper fonamental. Espanya no ha estat estudiada: durant el franquisme eren ben pocs els que podien gaudir d’una pensió a l’acabament d’una vida laboral que sovint coincidia amb la impossibilitat física de continuar treballant. Recorde els comentaris que, embadalits, els nostres ascendents es feien quan algun d’aquells emigrants ja jubilats tornava amb una bona paga per haver treballat a França o Alemanya.
De la democràcia ençà, les pensions bàsiques de jubilació han anat aproximant-se als països europeus fins al punt que l’arribada d’eixe moment és percebuda com una nova etapa ben plena en què, alliberats del jou de l’obligació, se sol combinar l’oci amb activitats ben profitoses per a la societat en una espècie de PIB social ben necessari per a l’equilibri i el benestar d’un país. Passejant pel carrer no hi ha dia que no comprove exemples que ho demostren. Així ho faig quan converse amb Paco, entusiasta divulgador de la nostra història, o amb Marcel·lí, incapaç d’abandonar la tasca social amb la seua aportació a la Creu Roja. O quan xarre amb Adelina, imprescindible en els clubs de lectura més exigents de la ciutat, o amb Elisa, interpretadora intel·ligent de la història a través de la arquitectura.
En el meu gremi, les jubilacions coincidixen amb el final del curs acadèmic. Cada volta més habituals, el tradicional dinar final de curs marca el començament del merescut nou període per als companys afortunats, després d’haver viscut uns anys tan somoguts en l’educació. “Desde esta cercana –o lejana- orilla/ repaso, uno por uno,/ los recodos todos del trayecto,/los parajes de mi larga travesía, / mi casi finiquito itinerario; y miro con sorpresa/ cuán distante ya queda el mar primero,/ y la playa primera –tan remota-/ donde antaño fui el bañista més joven.” Com hi recità enguany l’inquiet Abelardo, que no deixarà d’acolorir-nos la història de la Gandia ducal amb els seus precisos escrits mentre acompanya en la distància pròxima la creativitat d’uns fills polifacètics. També hi acompanyàrem Jaume, l’afortunat viatger, que, com qui no fa la cosa, venia d’exposar unes impecables i suggeridores fotografies d’una Índia plena de misteris i energia. Mentrestant, el seu amicJosep Maria (que deixà el clarió l’any passat per unir-se a Ana María) seguix el treball constant per la divulgació científica del nostre territori i la seua altra passió, la pilota valenciana, desvanit com està de les seues col·laboracions radiofòniques en un Pego que ha recuperat el trinquet que els gandians vergonyosament ja no tenim. Amb el juny del 2009 recordem també la vital Amélie, incansable mantenidora del contacte tant personalment com amb les noves tecnologies…
Però, malauradament, la mirada enrere és clarobscura com ens mostren els enyorats Miquel i Vicent, que no han pogut assaborir la recompensa després de tants anys d’esforços. Fem un pensament i actuem perquè el dret a una jubilació digna i a temps no es malbarate, ofegat per unes xifres macroeconòmiques, fluctuants a conveniència, i que sovint amaguen el verdader batec d’una societat plena i cohesionada.
(LEVANTE-EMV, edició de la Safor, 25 de juliol del 2010)
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!