Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Aquest estiu hem passat per Tarazona (Saragossa), una bonica ciutat en què havien celebrat fa ja anys una assemblea en el seu seminari diocesà. Entrem a l’edifici per recordar temps passats i ens trobem que ningú parlava espanyol. Totes les persones amb qui ens creuàvem eren ucraïneses. Església, ajuntament i veïns col.laboraven per tal d’acollir a qui ho havien perdut tot, o quasi tot, en la guerra.

Amb aquest record encara viu, aquest matí llegia una notícia en què es deia que a Turquia ja hi ha més de 750.000 menors apàtrides de famílies síries, i si se sumaven les afganes, iraquianes i els menors no acompanyats, passen del milió. Tots aquests menors segueixen pagant el preu de la guerra, inclús dècades després, i són inexistents per als nostres mitjans de comunicació.

Vivim entre extrems, però se,bla que acabem normalitzant-ho tot fins que arriba la pròxima desgràcia i despertem o, millor dit, ens desperten. Però convindria aturar-se un poc i veure què estem fent, no sols personalment, per tal que l’assistencialisme no siga el sostre de vidre de la nostra solidaritat.

La UE, davant el fluix migratori de la guerra de Síria, resolgué la papereta migratòria pagant a Turquia milers de milions d’euros per tal que retinguera al seu territori una multitud de refugiats que es comptava per milions. Açò ens posa sobre la pista de per què hi ha quasi un milió de menors apàtrides en aqueix país, és a dir, sense cap tipus de dret reconegut, i aqueixa negativa inclou educació i sanitat.

Aqueixa mateixa UE, davant la guerra a Ucraïna, ha posat en marxa corredors humanitaris al seu territori, i ha activat el mecanisme d’emergència anomenat Sistema de protecció temporal, que permet a les persones desplaçades per la guerra accedir a uns drets harmonitzats en tota la UE, a saber: residència, accés al mercat laboral i a l’habitatge, assistència mèdica i accés a l’educació dels fills.

El Consell Europeu aprovà el pla d’Acció de Cohesió per als Refugiats a Europa (CARE) que permet finançar ràpidament tot aqueix sistema de protecció. A més, el Frontex (que és l’Agència europea que té cura de les fronteres i ports europeus, i que és repetidament denunciada per les ONGs per les seues pràctiques front als migrants i en especial per la seua devolució als seua països d’origen o països tercers) està, per exemple, ajudant Moldàvia a absorbir el flux de persones procedents de la seua veïna Ucraïna.

Els països del grup de Visegràd (Eslovàquia, Hongria, Txèquia i Polònia) i entre ells de forma molt destacada Polònia, que han sigut radicalment combatius contra l’entrada de qualsevol tipus de migració als seus territoris durant altres conflictes, ara són els puntals de l’acollida quan es tracta dels seus veïns.

Imatge: (ARIS MESSINIS/AFP/Getty Images)