Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
50é aniversari de Vicent Rubio, marit de la nostra amiga i companya María José Gómez Busó
Si us haig de ser sincer, no pensava que hauria de passar per aquest tràngol d’haver de dir unes paraules en aquesta nit d’aniversari. Però una persona que es troba asseguda entre nosaltres m’ho ha dit. I he pensat que, si la meua faena, és, entre altres coses escriure, per què no fer un text, encara que breu, hui.
Ortega i Gasset deia que la millor definició de l’existència humana es troba en aquesta oració catòlica que anomenem la Salve: “aquesta vall de llàgrimes”. En la nostra vida tenim moments, dies o etapes amargs. Afortunadament en tenim altres de venturosos. Això sí, uns i altres efímers. No hi ha ningú que no cerque la seua felicitat. El problema radica que molts la busquem en direccions equivocades, on no està. Ni acumular riqueses, ni el domini sobre altres, ni la bona fama, ni coses paregudes omplen el nostre cor. Més bé, ens esclavitzen, ens forcen en una carrera inacabable per tal d’aconseguir més, perquè mai pareixen suficients.
La felicitat és esquiva. La felicitat consisteix a ESTIMAR I SER ESTIMATS. L’ésser humà afamega afecte. Necessitem que ens vulguen. Podem jugar a presentar-nos darrere d’una cuirassa de durs i insensibles, però tots sabem que en el nostre interior existeix una sed inextingible de ser apreciats, estimats, incondicionalment.
A més, els que cerquen el bé dels altres, inclús posposant el seu. Millor dit, troben el seu propi bé quan intenten i aconsegueixen el de les persones que volen.
Els creints socialitzats en quasevol religió rígida tenen un greu handicap per tal de saber estimar. Els que han descobert l’Abbà (Pare) que ens va desvetllar Jesús de Natzaret, un Pare-Amor amb cor matern, per a qui l’únic pecat és no estimar, i que ofereix el seu Perdó per a tot el que no vulga rebutjar-lo en negar-se a perdonar els seus ofensors, no han de viure contagiant l’autenticitat de l’amor?
I acabe amb un poema sobre l’amistat:
Un tresor és l’amistat.
Un bé que molts ja voldrien
i no sempre és valorat,
ans són molts els que l’obvien.
Un amic m’és molt preuat
perquè sempre als mals moments,
de debò s’ha preocupat
de complànyer els meus turments.
Els mals vents poden passar,
les riqueses minvaran,
però ara i sempre ha de restar
aquest meu tresor tan gran.
Sóc un home afortunat,
no sóc ric ni tinc la lluna.
M’acompanya l’amistat.
Ho tinc tot, i tot en una.
PD: El poema l’he trobat a http://racopoesia.mforos.com/451923/2273952-poema-de-l-amistat/
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!