Els directors de Canes 2007: Lee Chang-dong

Novel·lista, polític (ministre de Cultura de Corea del Sud) i cineata, LEE Chang-dong triomfà a Venècia el 2002, amb Oasis (sobre la relació entre un noi inadaptat social, tot just sortit de la presó, i una xicota amb paràlisi cerebral) i confirmava les expectatives que havia generat dos anys abans amb Peppermint Candy (al·legoria sobre la història política de Corea de Sud durant l’última dictadura que van patir). Enguany, entra en competició a Canes amb la comèdia romàntica Secret Sunshine. Algunes notes que he recollit sobre LEE Chang-dong, a “Vull llegir la resta de l’article“.

Fotografia: una imatge de Secret Sunshine

Naixement 01.04.1954 (Taegu City, Corea del Sud)

Formació El 1980, llicenciat en llengua i literatura coreanes a la Universitat de Kyungpuk.

Escriptor Novel·lista. Entre 1983 i 1993 publica “The Booty” (1983), “Burning papers” (1987), “There’s Lots of Shits in Nokcheon” (1992).

Polític El febrer de 2003, ministre de Cultura de Corea del Sud.

Carrera (Guionista, ajudant de direcció, director)

El 1993 entra al món del cinema, com a guionista i ajudant de direcció de Park Kwang-soo, a To the Starry Island.

Guionista. Entre 1993 i 1995, escriu guions per a Park Kwang-soo: To the Starry Island / L’île étoilée i A Single Spark.

Director. Debuta el 1996 amb el llargmetratge Peix verd. Sembla que, a l’època, ja volia fer alguna cosa semblant a Pippermint candy (2000), però li ho haurien desaconsellat, per la qual cosa optà per debutar tot tirant endavant Peix verd. Tanmateix i malgrat algun premi aïllat a aquesta opera prima, fou amb Pippermint candy que realment es donà a conèixer internacionalment i que cridà l’atenció de jurats de festivals i de la crítica. El 2002, Venècia premia Lee Chang-dong com a millor director, per Oasis; però, tot i l’atenció que la pel·lícula mereix a nivell internacional, no es consolida com a autor a seguir, oimés perquè, quan això hauria hagut de passar, ell ja era ministre de cultura del seu país i tarda cinc anys a dirigir una nova pel·lícula.

S’observa que els intèrprets Sol Kyung-gu i Moon So-ri, són els protagonistes tant de Pippermint candy com d’ Oasis.

Temàtica

Si l’argument de Peix verd assenyala una possible metàfora de la situació política de Corea del Sud, a Pippermint candy és ostensible el repàs als anys de dictadura recent. A Peix verd, el protagonista és un noi ingenu que deixa l’exèrcit i les il·lusions que se n’hagués pogut fer en entrar-hi i quan toca la realitat del carrer topa amb crisi econòmica, una societat no gens idíl·lica i en la qual l’imperi del crim queda gairebé com l’únic refugi per a un jove que vol encarar el futur. A Pippermint candy, recula des del present del 1999 –ja en democràcia– fins al 1979, període que abraça tant des de la candidesa dels primers anys de vida del protagonista fins al seu final d’home desencaixat pel que ha viscut, com des dels anys immediatament anteriors a la dictadura fins als primers temps de democràcia, passant per la dècada d’opressió; sent com és el protagonista algú que ha estat torturador, soldat i obrer.

Difícil adaptació a la societat: d’un près, retardat mental (Oasis), però, en el fons, hi ha una dificultat iniciàtica en el noi de Peix verd i podria (?) haver-hi un arrossegament en el cas del torturador de Pippermint Candy. Conseqüència d’això o lligat amb això, una certa “solidaritat” o “escalf” amb (o entre o pel biaix d’) els desencaixats, marginats…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *