L'Hereu Riera

Diu el refrany que és millor ensenyar a pescar a qui no té menjar que no pas donar-li un peix. Si és així, m’agradaria saber en nom de què i de qui tanta gent (de bona fe, com els altermundistes i altres alternatius, progressistes en general, l’esquerra més o menys radical) reclamen un repartiment de la riquesa a l’estil del del sermó de la muntanya, amb repartiment de pans i peixos inclòs (com si es tractés d’emular el Mestre, que d’altra banda no va tenir el detall d’ensenyar-nos, ni que fos amb metàfores, paràboles i altres figures de l’estil del temps, com hauria d’anar una redistribució de la riquesa com aquella però a nivell macroeconòmic).
Avui hi ha vaga. Protesta general (ja veurem fins a quin punt es compleixen les esperances sindicals) per la reforma laboral aprovada (ja fa uns mesos) pel gabinet de Rodríguez Zapatero, amb el rerefons de la protesta més àmplia i general encara –per bé que més difusa, però també intensament sentida– de la crisi que van provocar fa dos anys el sistema financer –més concretament, les entitats financeres– i el capital que el controla –i més concretament el capital especulatiu, que en mans d’aquelles es va descontrolar–. Una crisi que, per si no n’hi hagués prou amb el mal que ha fet a posteriori, sobretot en la classe treballadora, o contributiva, encara han hagut de córrer a tapar-la amb enormes quantitats de diners els diferents estats –que és el mateix que dir la classe treballadora i contributiva, però sense el seu vistiplau.
Què reclamen els sindicats, en nom d’aquesta classe treballadora? Unes condicions de treball dignes, que com més gent millor pugui tenir feina, que els sous siguin justos… (I que la crisi la paguin els que l’han provocat!, un eslògan magnífic amb ecos en el desert). Ara mateix, ja seria molt tornar a les condicions anteriors a l’esclat de la crisi, i que els índexs d’atur baixessin als nivells de fa dos anys, nivells que vistos des d’aquí semblen un miratge.
Hi va haver un temps en què es volia no pas lo millor possible per a la classe treballadora, sinó l’abolició de les classes socials. Poca broma! La nostra societat continua essent classista com sempre (i ara amb la sensació d’inexorabilitat que ha deixat l’exemple del socialisme real, que va tirar pel dret a repartir la riquesa i va fracassar estrepitosament), però amenaçant de simplificar-se: entre una classe dominant i la resta…
¿I per què no hauria de ser així, si els rics (i per tant poderosos) poden engreixar-se com llagastes de generació en generació sense límits? “El primer milió d’euros és el que costa de guanyar”. Aquest principi del manual de l’escalador social és exacte: com més tens, més possibilitat tens de guanyar més; com més tinguis acumulat, més podràs acumular. Les regles del joc afavoreixen el fort. I la família del fort. I la unió de famílies fortes…
Llei de vida? Però no se suposava que havíem deixat la selva?

En aquesta animació –una versió metal·litzada i papanates de Land of confusion de Genesis–, l’heroi que salva la humanitat troba el monstre capitalista al seu cau, aleshores la gent que ha seguit l’heroi tomba –entre tots i totes, solidàriament i voluntària— l’enorme monstre, i tot seguit el venjador (que, sota la màscara que duu, tant podria ser en Charles Bronson com Chuck Norris, en Rambo o vés a saber quin capdavanter altermundista), després de fer un energètic tomb per l’espai a la manera de Songoku, salta sobre la panxa del ricatxó abusananos, i el ricatxó rebenta, i de la seva panxa indecent en surten muntanyes de bitllets de dòlar, que voleien pels aires. Fi de la història.

O no: el vídeo no ho explica, perquè la cançó i el conte que il.lustra ja s’han acabat, però potser resulta que algun espavilat dels que eren a les files dels revolucionaris arreplega un bon feix d’aquells bitllets volàtils, els fa treballar conforme a les lleis del mercat (que l’heroi no s’ha recordat de modificar), es fa ric i funda, passant el testimoni i els drets als seus rodanxons fillets, una nova Dinastia Econòmica. La història continua (com sempre, i fins a l’infinit).

_{I must’ve dreamed a thousand dreams
Been haunted by a million screams
But I can hear the marching feet
They’re moving into the street}

This is the world we live in
And these are the names we’re given
Stand up and let’s start showing
Just where our lives are going to

La versió original dels mateixos Genesis, feta a tall de broma (a vegades l’humor pot ser una manera de curar-se en salut), tampoc millora gaire: en la historieta hi surten els populars polítics ineptes i corruptes de rigor, els poderosos corruptors de polítics menors (els majors són ells), i el Poble, que acaba pagant, amb protesta o sense, els plats trencats i tota la vaixella.