L'Hereu Riera

“Els catalans ens hauríem de preguntar no pas què pot fer Europa per nosaltres, sinó què podem fer nosaltres per Europa”, va dir, somrient i parafrasejant aquella cèlebre dita del president JF Kennedy, la responsable de l’oficina del Parlament Europeu a Barcelona, Maria Teresa Calvo, en la conversa posterior al programa “Sense ficció” de TV3 [www.tv3.cat/senseficcio], que, amb el títol de Cafè Brussel·les, era dedicat a l’estat actual d’aquesta nostra “Europa permanentment en construcció”.
El documental estava plantejat com una mena de tertúlia a múltiples bandes, en diferents punts i entre professionals joves i menys joves que treballen a la capital europea, majorment en tasques relacionades amb les mateixes institucions comunitàries. Els tertulians, de diferents països de la Unió, presentaven una mateixa característica: tots coneixien bé el català, i és en aquesta llengua que parlaven entre ells. L’efecte d’aquesta estricta normalitat era simplement fantàstic!
Reprenent el fil, però, de la pregunta indirecta de la senyora Calvo, la resposta -directa- que hauríem de donar-hi és aquesta: allò que podem fer els catalans per Europa és constituir-nos en Estat europeu. Per què? Doncs perquè és el que li convé a Europa que fem: quan estiguem constituïts en Estat, totes les potencialitats que té Catalunya, que són moltes, enormes (per molt amagades que estiguin, i no per Catalunya mateix, és clar, que no som tan burros, sinó per aquest Estat espanyol repressor que ens té malvivint a l’ombra), sortiran a la llum i Catalunya aportarà a Europa més, molt més del que hi aporta ara sempre a través de l’embut hispanoespanyol.

Per veure-ho clar, només cal recórrer a l’exemple del Barça actual (*). Presidit per un president que es declara català i catalanista sense manies (i que només de començar, recordem-ho, va fer fora del Camp Nou, també sense manies, els ultres que embrutaven la imatge de l’entitat) i dirigit per un tècnic competent, intel·ligent i treballador, el club ha potenciat les seves virtuts -confiant en ell mateix i en la gent de la casa, dels més menuts a les grans figures, i treballant tots per un projecte comú, sense supèrbies però també sense por- fins a convertir-se en un referent del futbol europeu i mundial, en un equip victoriós (em refereixo a l’equip d’en Pep Guardiola, però podem parlar de les altres seccions: és exactament la mateixa cosa).
Tant és així, que pel pes de l’evidència -i l’evidència de sis copes guanyades en una sola temporada és descomunal- la figura tradicional del culé cagadubtes, cagat de por i dividit constantment entre l’esperança i la frustració, aquest culé abonat anímicament a la derrota ha passat a la història. L’altre dia ho comentava en Frederic Porta a El 9 Esportiu: hi ha gent jove que s’ha acostumat tant a aquesta manera de fer, que ja no van al camp o a la TV a veure jugar el seu equip, sinó “a veure’l guanyar”…
Ara imaginem-nos com rutllaria aquest FC Barcelona si tingués un president delegat pel d’un altre club, si l’entrenador estigués obligat a cedir a l’altre club els jugadors que aquell li reclamés, si els jugadors no sapiguessin ben bé a quin club pertanyen, ni en quina lliga juguen, i tampoc amb quines regles exactament, i a més a més sabent que l’altre fa trampes i que té l’àrbitre comprat, i si a damunt de tot això el Club hagués de pagar, pel morro, una part lleonina del seu pressupost a l’altre club perquè aquest pogués fer quadrar els seus números, comprar jugadors galàctics a preu d’or i comprar àrbitres en actiu i jubilats per fer anar el reglament segons les seves conveniències…
Com ho veieu?

Com ho deuen veure, els nostres polítics? ¿Com es deu veure, amb mirada de linx, des del Parlament de Catalunya, tot plegat, ara que el poble, el públic, se’n va en processó a votar en unes urnes oficioses -per a vergonya seva, dels nostres parlamentaris- per veure si estem tots d’acord que tenim ganes de ser un poble lliure i guanyador a la  Champions League de la política europea, a la Copa d’Europa de nacions?

Precisament parlant de futbol i de política, un altre que fa imprudentment la barreja, Víctor Alexandre, publicava tot just ahir un article a E-notícies totalment recomanable, on deia, referint-se al president del FC Barcelona, coses com les d’aquest extracte:

«Però tractant-se de Catalunya, un país que té com a principals trets
caracterològics l’egoisme, l’enveja, la malfiança, la mesquinesa, la
sornegueria, el complex d’inferioritat i la manca d’horitzons, és ben
normal que se’l blasmi. I encara més si l’home en qüestió, com Joan
Laporta, no concep per a Catalunya cap altre estatus polític que no
sigui el de la plena llibertat, la llibertat que només tenen les nacions
amb Estat propi. Llavors la guerra contra ell ja no té límits i tot
s’hi val per escarnir-lo. Cal fer-ho per impedir que la seva probable
carrera política pugui desmuntar la praxi conservadora de peix al cove
que els partits tradicionals tenen prevista fins a l’any 3000. Diuen que
el Barça no s’ha de barrejar amb la política, però tots ells, ves per
on, intenten col·locar els seus submarins a la presidència».

L’Alexandre pica contra qui creu que ha de picar, i deixem-li que ho faci. Però em demano si els defectes que enumera -egoisme, enveja, malfiança, mesquinesa, sornegueria, complex d’inferioritat i manca d’horitzons- formen part dels “principals trets caracterològics” dels catalans o si són part dels efectes de la presó en els presos: la falta d’horitzons d’una garjola és esgarrifosa, i una ment, per molt brillant que sigui, entre quatre parets té molts números per tornar-se insana, i qualsevol esperit lliure pot acabar sucumbint a la mesquinesa i a l’embrutiment de l’esclavitud…
Potser que no siguem tan durs amb nosaltres mateixos: tots aquests problemes s’acaben amb la fuga, escapant-se de l’empresonament i sortint a la llum del sol, on les coses es veuen d’un altre color. Al nostre ADN hi portem allò que vèiem [en el post anterior] que deia Joan Roy, no pas això que surt a la radiografia de Víctor Alexandre:

«És la lluita de la por. La por de l’autoodi català, que detesta tot allò
que eleva l’autoestima nacional; la por dels qui, legítimament, volen
la majoria absoluta, però no pas per independitzar Catalunya sinó per
gestionar-la regionalment; la por dels qui han trobat en la paraula
independència la fórmula màgica per perpetuar-se en la dependència; la
por, en definitiva, de la més galdosa, esmarrida, covarda i reaccionària
pusil·lanimitat».

Sortim de la cova, nois!
_______________________________

(*) _{M’agradaria poder dir el mateix del RCD Espanyol de Barcelona, però
aquest, començant pel nom de fonts, no sé a què juga, ho sento.}

[_{Imatge de l’entradeta: Jordi Tremosa’s Facebook}]