L'Hereu Riera

Si no pedales, caus. Si no avances, retrocedeixes. Si no progresses, regresses… I suposant que tot això sigui cert: qui marca el ritme? Qui marca el compàs del rem, a les galeres?
El capitalisme rampant ens ha acostumat a creure que el nostre progrés com a espècie consisteix a aconseguir en cada exercici superar els números de l’exercici anterior: “Aquest any l’economia ha crescut un 3%”, i “les previsions per l’any que ve són encara més optimistes: creixerem per sobre de la mitjana europea”, etc. (I tant és així, que ens hem empassat sense mastegar gens aquell oxímoron tan bonic del “creixement negatiu”, que semblava insuperable, però el ministre espanyol d’E€onomia, el valencià camuflat Pedro Solbes, l’ha polvoritzat amb una altra expressió marca de la casa: “profunda desacceleració”, per dir -o per no dir- “crisi”, que ha passat a ser paraula tabú, al costat de “transvasament”, que també ha saltat del lèxic dels nostres benvolguts i contradictoris governs d’esquerres).
I amb aquesta retòrica anem tirant, convençuts, a més, que això serà així indefinidament, sense preguntar-nos si fóra lògic que hi hagués un límit, i si hi és, quin és, aquest límit…
Al costat de casa meva, que tot eren camps, hi ha vingut el progrés a posar-hi portes. I a aixecar-hi parets al voltant, perquè s’aguantin les portes…
Déu meu, estem perduts: ens ha atrapat el progrés!!…
Però per molt que ens repugni el floronco i ens neguitegi la febre, no confonguem els símptomes amb la malaltia: els qui apilonen rajols per poder aixecar els murs que ens rodegen, primer han apilonat muntanyes de diners amb els quals poder pagar les obres que els doni la gana de fer i allà on els roti de fer-les. I tenen noms i cognoms, i rostres -famosos o anònims, és indiferent-, però tant se val: els actors tampoc són el problema, perquè l’espai que ells ocupen l’ocuparien uns altres si ells no hi fossin. El que compta és el fet: l’acumulació, les fortunes desmesurades, tan fora de mida que poden crear -i creen- les seves pròpies lleis, les seves pròpies regles de joc.
La diferència amb la màfia -amb les altres màfies- és que aquesta, la seva, és legal. No és legítima (les seves incomptables víctimes ho poden confirmar), però és legal.

_{What shall we do to fill the empty spaces?
Where waves of hunger roar
Shall we set out across the sea of faces?
In search of more and more applause
Shall we buy a new guitar?
Shall we drive a more powerful car?
Shall we work straight through the night?
Shall we get into fights?
Leave the lights on
Drop bombs
Do tours of the east
Contract diseases
Bury bones
Break up homes
Send flowers by phone
Take to drink
Go to shrinks
Give up meat
Rarely sleep
Keep people as pets
Train dogs
Race rats
Fill the attic with cash
Bury treasure
Store up leisure
But never relax at all
With our backs to the wall}