L'Hereu Riera

L’última hora sobre l’afer Air Berlin és que, després de reunir-se amb el president balear, Francesc Antich, i amb els responsables de l’Obra Cultural Balear, el director de la companyia aèria alemanya a Espanya i Portugal, Álvaro Middlemann, “s’ha compromès a informar de manera objectiva sobre la
realitat lingüística i cultural de les Illes a la revista de la
companyia, i així pal·liar la mala imatge provocada per la publicació
de l’editorial. A més a més, els representants de l’OCB han demanat a
Middlemann que l’empresa no només respecti el català sinó que el faci
servir de manera habitual”.
[Per fer-se una idea de quin parell de pardals són aquests dels quals estem parlant, i del grau de credibilitat de les seves paraules, és molt instructiu llegir el Mail obert , “Ai, Berlín”, escrit dimarts passat per en Vicent Partal a Vilaweb]
En l’editorial, de l’Air Berlin Magazin, el director general de la companyia (aquest simpàtic carallot que surt a la foto d’aquí al costat acompanyat de dues belles senyoretes) deia, recordem-ho, coses com aquestes: “Hay pueblos de Mallorca en los que los ni?os ya no hablan castellano.
En las escuelas, el castellano es una lengua extranjera más. (…) Les
tengo que dar cursos de catalán por decreto a mis empleados? Y los que
vuelan a Galicia o al País Vasco querrán que nos dirijamos en gallego o
en vasco?”. I això que sembla un acudit anava acompanyat d’un altre presumpte acudit encara més graciós, aquest gràfic, on un tipus caracteritzat de bavarès emprenyat tractava els catalans de porcs…
Serà oportú recordar aquí que l’any 1960, per unes paraules semblants (“Todos los catalanes son una mierda”) pronunciades per un individu que l’havien fet director de La Vanguardia Española, Luis de Galinsoga, el diari barceloní, rebatejat llavors amb aquest entranyable nom, va ser objecte d’un boicot tan massiu (promogut per un grup d’activistes, Cristians Catalans, encapçalat per Jordi Pujol i Soley) que va obligar les autoritats del moment -i estem parlant de la postguerra!- a fer-lo saltar de la seva poltrona, perquè amb ell hi estaven perdent calés (el diari va veure reduïda la seva tirada en 30.000 exemplars, i se’n van donar de baixa 20.000 subscriptors), i substituir-lo per Manuel Aznar Zubigaray, nacionalista basc penedit i avi d’un tal Josemari Aznar López…
Una cosa semblant està passant en aquest cas, una campanya de boicot [a la qual em sumo, fins que calgui, amb el bànner de la gent de Criteri per reclamar una rectificació sense embuts] que ha anat fent-se grossa com una bola de neu, sobretot en l’àmbit de la xarxa blocaire, i que ha fet trontollar l’actitud inicial del senyor Middlemann, que de bones a primeres parlava d’empresa privada i del dret liberal a fer allí dins allò que els donés la gana… Els liberals són molt valents i molt pinxos, però només fins que els toquen la butxaca: llavors s’avenen a raons a més córrer. Tot just abans-d’ahir el dirigent alemany gairebé ens exigia que li demanéssim perdó per haver-nos enfadat amb ells, i avui ja parlava de “col·laborar” amb la política lingüística del Govern balear… No sé si és aquesta l’“actitud positiva cap a la
llengua catalana” que li exigia l’OCB, però sí que és un gir evident.
Però estem parlant del paraigua, i jo volia parlar del personatge que aixopluga, i que és el que va obrir la capsa dels trons: herr Joachim Hunold, a qui es podria aplicar amb tota exactitud aquell refrany castellà -i que per tant deu conèixer- que diu “dime con quién andas y te diré quién eres”. No s’ha pas de ser sociòleg per deduir de quines companyies espanyoles es deu rodejar, aquest individu. Tan evident és, que l’edició alemanya del rotatiu econòmic The Financial Times
va publicar un article titulat amb un
expressiu i irònic “Benvingut, senyor Hunold” -així, en català-, amb un subtítol no menys expressiu: “Els catalans,
sulfurats perquè a la revista de l’aerolínia el cap d’Air Berlin fa
broma amb la seva llengua. Primeres crides al boicot”.
Un dels que es van “sulfurar” més i més aviat va ser l’exdiputat d’ERC Joan Puig, que va titllar Hunold de nazi. Desafortunat, i tant que sí, lamentable. Però la seva desafortunada crítica, feta en el seu bloc, ha donat peu a una reacció de tota l’espanyolia mallorquina, sobretot, feta amb una tal virulència, amb una mala bava tan infinita, que no fan sinó demostrar, per enèsima vegada, que amb aquesta gent és impossible entendre-s’hi. I que, com deia fa poc en Joan Triadú a les planes de Presència, si fos per ells desapareixeríem del mapa avui mateix.
Una altra reflexió (im)pertinent sobre la inconveniència de l’expressió d’en Puig i Cordon seria aquesta: no s’ha d’esmentar la corda a la casa del penjat, d’acord, però aquest impresentable Hunold tampoc deu poder anar, trepitjant fort i atropellant, a casa d’una víctima del terrorisme -del terrorisme franquista, sí, que va durar 40 anys i que el va patir de manera especial aquest país nostre, al qual se li va prohibir utilitzar la seva llengua, i a casa seva mateix!- i tenir les penques de riure’s dels seus esforços per superar el trauma, recuperar allò que li van robar i viure amb dignitat. Oi, irritable herr Hunold?