L'Hereu Riera

Ja som a la Setmana Santa, temps de meditació, de reflexió, de penediment i penitència (tot i coincidir amb l’esclat primaveral de l’any, quin contrast més curiós…!), i doncs serà oportú parlar un xic del gran president estat d’aquest Estat castanyol “que tan bien nos quiere y que por lo tanto tanto nos hace llorar”, com oportuna va ser Televisió de Catalunya en passar-nos fa pocs dies un doc dins la sèrie “Sense ficció” dedicat a la figura colossal d’aquest actiu pensador que és José María Aznar López i de les seves últimes incursions a l’estranger de fora d’Espanya per mirar de redreçar el rumb torçat de les coses i d’evitar el desastre tant a Espanya mateix com a la resta de països dirigents del món mundial.
Sobre un fons de biblioteca i amb un to pausat de persona reflexiva i dipositària del pes dels secrets de la governació de la nau durant vuit anys (o “de persona clapada”, segons el comentari irreverent de Sergi Pàmies a la ràdio), l’estadista Aznar -prematurament a la reserva- mostrava a la càmera el seu millor perfil de mestre dels conservadors europeus -i dels de allende los mares, què carai!-, i repassava els motius profunds de la seva amistat amb el president Bush, una relació marcada per la solidaritat mútua com a víctimes del terrorisme, d’ETA l’un i d’Al Qaida l’altre: Ell, Aznar, “no podia fallar-li”, a George Bush, després de l’11 de Setembre del 2001, ja que “ningún jefe de gobierno” havia apostat mai tan fort com aquest per Espanya, i atenció!, que per a ell, Josemari, “la solidaridad es de ida y vuelta”, una sentència que l’amic espanyol va pronunciar amb la màxima solemnitat sense por que algú li pogués recordar que el concepte és perfectament aplicable a altres “solidaridades” que només són “de ida”, dins el solar espanyol governat per ell amb tanta solvència… Unes “solidaridades” que arrenquen, per cert, d’un altre 11 de Setembre, però de fa 300 anys: de 1714, exactament.
La sensació que em va quedar després de visionar el documental, però, és de tranquil·litat: després d’haver-lo perdut de vista un temps, queda clar que continua essent el mateix cretí de sempre (per bé que ara a sou de Rupert Murdoch, amb qui s’entén de meravella a pesar del seu anglès justet d’espanyol de gola profundament castellana), i difícilment se li tornarà a fer cas mai més com se n’hi havia fet, a Espanya: a fora potser sí que es creuen la imatge que dóna o vol donar d’ell mateix com a gran testa pensant del conservadorisme europeu (i mundial, posats a fer), però als que tenim la sort de compartir la mateixa Noción, ja ens pot anar venint amb un flabiol sonant…

I sobre l’última facècia, això és, el llibre que acaba de publicar amb sense vergonya i amb tota llibertat, España puede salir de la crisis (duu aquest títol, sí), després de la de la seva jocunda Carta a un joven español, aquesta del llibre de receptes per treure Espanya de la crisi és francament graciosa, malgrat admetre rèpliques tan serioses com aquesta que reprodueixo aquí, a tall d’exemple, i que podríem subscriure molts:

_{«Aznar no sólo dice que, con él, la actual crisis no habría ocurrido
en España. También tiene la cara de decir que él sacó ya a España de una
crisis en 1996. ¿Pero por qué no dice que cuando él llegó al poder ya
se había empezado a salir de la crisis de 1991-1993 dos años antes y que
el mundo vivía un periodo extraordinario de crecimiento económico?
»Pero LO MÁS
IMPORTANTE: ¿Cómo consiguió Aznar liquidez para la maltrecha
economía en 1996? Se debió a los ingresos que tuvo con la venta
de compañías públicas rentables (Telefónica, Repsol, Endesa,
Argentaria,…) y al dinero que no gastó en Educación
ni en Sanidad, ya que fomentó el sector privado. Además,
España, ahora contribuyente de la UE, disfrutaba entonces de ingentes
fondos europeos conseguidos por el “pedigüeño” Felipe González.
»Aznar,
además, dice saber la solución a la crisis del ladrillo. ¿Pero olvida
que él provocó, con su Ley del Suelo, una burbuja y que los
pisos triplicaran su precio? Por último, Aznar dice que el Gobierno sea
austero. ¿Pero es que no sabe que el Ayuntamiento de Madrid, gobernado
por Gallardón y Ana Botella [la muller d’Aznar], es el municipio que presenta más
déficit de toda Europa?
»Basta ya de demagogia»}.

Acabem amb una frase per a la història (vegeu vídeo) deixada anar en un dels freqüents sermons amb què renya els desgraciats que li han pres el timó i que ja tarden a tornar-l’hi: “Permítanme que decirles que, en mi opinión, nunca nadie hizo tanto daño en tan poco tiempo”.
El gran estadista ja té, doncs, una altra gran frase en el seu florilegi, a afegir p.e. a la celebèrrima “Because she’s my friend”, dita per justificar el seu suport incondicional i tracte amical al petit de can Bush (o ‘Bus’, pronunciat a la políglota manera de l’heroic Salvador de la pàtria espanyola tota).

Parlo amb sense cap objectivitat, ja ho sé, perquè ho faig -endemés- com a català,
amb la pruïja que em provoca a la meva prima pell de català irritable aquest
individu que veu Catalunya i els catalans i la seva especificitat com un destorb del qual
tanmateix no pot prescindir -en tant que especificitat tanmateix rendible-, tot i morir-se’n de ganes. I perquè sé que, en el terreny estrictament de l’economia, aquest saberut i els seus companys de corda no poden tenir pensada
altra sortida a la crisi que la de trobar com més aviat millor una nova
veta per explotar sense deixar d’explotar tant com puguin -fins a
l’esgotament, si cal- la veta tradicional de la perifèria peninsular, que tant ha donat sempre de si, tot just amb la sola molèstia d’estacar la gent del país a la vagoneta i fer anar una mica el fuet.
Això i no altra cosa poden ser, a la seva Espanya castellana ideal, la “virtud del trabajo bien hecho y el esfuerzo personal” i els “principios y valores en los que se basa la prosperidad” a què apel·len Aznar i els seus per sortir de la crisi en què ens han ficat les esquerres, segons es desprèn del lúcid pensament que emana del madrileny laboratori d’idees presidit per aquesta llumenera cosmovisionària.
_______________________________

[_{Imatge de l’entradeta: “De qué se ríe, este cretino?”, foto de Marta Capote}]