L'Hereu Riera

“Som on som”, dèiem que deien, a l’apunt anterior, sobre la situació econòmica i social present, d’aigües estagnants, en perill de podrir-se.
Doncs justament en el mateix diari, unes planes enllà d’on vam treure l’article de Xavier Díez que reproduíem en el post anterior, hi havia un dels articles imperdibles (d’irònic títol, “Cocidito madrileño”) del sagaç observador de l’actualitat econòmica que és Francesc Sanuy, sobre un dels personatges dolents (en sentit ambivalent del mot) de la pel·lícula, però al mateix temps tan castissos que resultarien entranyables si no fossin uns autèntics malparits sense escrúpols. El personatge en qüestió es diu Gerardo Díaz Ferrán, i és un empresari del transport -copropietari de TRAPSA i de Viajes Marsans, entre altres- d’origen gallec, entrampat de manera escandalosa en un munt d’operacions financeres i malgrat tot president, des del juny de 2007, de la patronal espanyola CEOE, en substitució del no menys singular José María Cuevas. En l’article de Francesc Sanuy, que retrata l’ocellot en qüestió i la seva celtibèrica manera de fer, podíem llegir-hi coses com aquestes:

«L’esquema del capitalisme basat en el punt quilomètric zero de la
Puerta del Sol no para de deixar-nos bocabadats amb l’audàcia de les
maniobres que porten a terme alguns empresaris desaprensius amb la
prèvia benedicció del poder públic de torn. Tot plegat es fa a costa
dels diners dels contribuents que els governs traspassen a les butxaques
d’uns particulars que inexplicablement formen part de la magna conxorxa
existent. En el moment d’escriure avui, assistim, realment atònits, a
l’enèsim favor de l’autoritat a Díaz Ferrán, de moment encara president
de la patronal CEOE, tot i que els mínims requisits d’exemplaritat
exigien la seva immediata renúncia o, millor encara, fulminant
destitució. La seva teranyina empresarial basada en la façana de Viatges
Marsans i després articulada en una inextricable xarxa de negocis
dispersos ha representat un cost per als contribuents i un desgast per
al govern en les relacions internacionals que no tenen cap justificació
possible encara que s’intueixin algunes explicacions ben poc edificants.
Sense necessitat de remuntar-se gaire en el temps, a tots els
observadors ens ve a la memòria que Aznar li va regalar pel mòdic preu
d’una pesseta Aerolineas Argentinas i, a més a més, li va concedir
centenars de milions d’ajuts per fer-les funcionar. Malgrat tot, es va
repetir el fracàs que Iberia havia experimentat amb la mateixa compra
anterior d’Aerolíneas Argentinas o les de Ladeco –Xile– i Viasa
–Venezuela–. I, ràpidament, Zapatero i Moratinos es van col·locar in
loco parentis per substituir Aznar en el rol de protectors de
l’aventurer aeronàutic i van avalar les compres d’avions que Díaz Ferrán
havia compromès amb Airbus. (…)

_{»Posteriorment, Díaz Ferrán va tenir la fallida d’Air
Comet, i té problemes judicials per haver continuat venent bitllets
sabent que no prestaria el servei. A més a més, va ser insolvent a
l’hora de tornar un crèdit a Caja Madrid, de la qual era membre del
consell d’administració i va aportar-hi com a garantia unes accions que
ja tenia pignorades al Banesto per tapar un altre forat. No cal que els
digui, no obstant això, que continua en l’òrgan rector de la caixa amb
Rato de president, igual que abans amb el Blesa, i que, a més a més, si
fos substituït, el seu lloc l’ocuparia el seu cunyat, A. Fernández. És a
dir, que entre la CEIM (l’equivalent del Foment del Treball d’aquí), la
Cambra de Comerç i el Consell Superior de Cambres s’ho reparteixen tot
per dret de cuixa inherent a uns càrrecs adquirits en virtut d’unes
farses electorals no representatives.} (…)

_{»Des de la impunitat de les
seves inexpugnables poltrones, aquests personatges han generat
últimament un altre cas escandalós. Es tracta de la fallida de
l’asseguradora Mercurio, que també pertany a aquest conglomerat de
fracassos i d’irregularitats. Doncs bé, la decisió adoptada pel govern
espanyol ha estat quedar-se la companyia (cosa que vol dir que les
indemnitzacions dels sinistres les pagarem els soferts contribuents i no
els capitalistes de Marsans), i ara –atenció, que no s’ho creuran–, a
sobre, el govern ha «demanat» a 18 bancs i caixes que concedeixin 30
milions d’euros de crèdit a Marsans, no fos cas que Díaz Ferrán agafés
un constipat. Segurament són coses pròpies d’aquest capitalisme
concessionari d’oligopoli o exclusiva que ens té afligits. (…)}

_{»Amb tot aquest panorama, és lògic i natural que
molta gent es pregunti si és presentable que el líder de la patronal
sigui un empresari entrampat i amb negocis subjectes a les decisions
administratives. Amb quina independència pot participar en qualitat
d’això que ara en diuen agents socials en el necessari diàleg amb els
sindicats? Al capdavall, no era preferible el model anterior, en el qual
el president de la CEOE era un antic funcionari dels sindicats
verticals de la dictadura franquista i no havia sigut mai empresari?
Almenys no podia arruïnar cap empresa ni perjudicar els clients, els
treballadors o les arques públiques. Com enyorem els temps en què els
dirigents patronals o camerals no cobraven fastuoses quantitats en
concepte de despeses de representació, protocol i relacions públiques,
dietes i viàtics, targetes de crèdit o presència en consells
d’administració concedida de manera indeguda amb posterioritat a
l’ocupació dels càrrecs corporatius que, per llei, s’han d’exercir al
servei de l’interès general, que priva d’afavorir els interessos
particulars encara que fossin legítims».}

La conducta irregular i feridora de Díaz
Ferrán és objecte de tota mena de comentaris, sobretot a la Xarxa, on la gent es desbrida més la boca que enlloc. Però és que no n’hi ha per a menys. Se’l titlla de “caradura, enredaire, morós, fracassat i poca-vergonya” en amunt, i es recorden d’ell gestions tan brillants com aquesta d’Air Comet que menciona en Sanuy, la liquidació de la qual va tenir lloc en plenes vacances de Nadal del 2009 i que va deixar 6.000 passatgers penjats (la majoria d’ells immigrants sud-americans de viatge per veure la família) i 600 treballadors amb el cul a l’aire.
A propòsit de la fallida de la línia aèria (pastelejada en el seu moment amb les restes d’Air Madrid, que també havia fet la fi d’en Cagaelàstics), l’home va deixar anar, en el fòrum de Nueva Economia a l’hotel Ritz de Madrid, a final de gener, en la seva primera aparició pública després de l’estrepitós daltabaix, aquest comentari: “El primer frustrado de un proyecto en el que
había mucha ilusión puesta y en el que habíamos metido más de 150
millones de euros he sido yo”, va assegurar que se sentia “muy tranquilo” per haver actuat
“en la legalidad” i va atribuir tot seguit el desastre a “la crisis feroz”, la falta de crèdit i
“el incumplimiento flagrante” del Govern argentí en el procés d’expropiació d’Aerolíneas Argentinas al grup Marsans. I la millor de totes: segons confessió pròpia, com a usuari potencial ell mai hauria triat la companyia Air Comet!…
I respecte a la crisi, de la qual es considera “un sufridor más” (sic), va proposar fa poc, com a capo dels empresaris espanyols, una “nova modalitat de contractació indefinida” que portaria incorporada una indemnització fixa de 20 dies per any treballat, però “respectant els drets adquirits” (!?), va dir tot seguit, dels actuals treballadors fixos, que cobren 45 dies per any cotitzat… L’anunci, del qual es va retractar, sonava a avís per a navegants, és a dir, per a futurs treballadors.
En fi, tota una perla, aquest Díaz Ferran, però sobretot una mostra significativa d’un cert empresariat espanyol que busca l’enriquiment per sobre de tot i a qualsevol preu, i utilitzant mètodes espuris, sempre a la frontera entre la legalitat visible i la il·legalitat inconfessable. Un empresariat que el mateix Francesc Sanuy va resseguir en una sèrie impagable publicada a El Punt fa uns mesos, i que mostra de manera clara amb qui ens juguem els calés -dit amb la màxima intensitat de l’expressió-, des de Catalunya, en aquesta Espanya de pandereta que és un xuclador insaciable i un pou sense fons, amb uns governs en connivència amb aquest bestiar que donen una imatge totalment falsa d’un país fals per definició i que és tot ell pura façana.

Ahir dimecres, l’economista Marc Vidal (vegeu el seu blog)
va intervenir al programa de tarda de Toni Clapés a RAC1 i va fer una
repassada immisericorde a l’economia espanyola i als seus fantasmals
gestors (amb rebregada
especial a l’exministre Solbes), va rebaixar el nivell d’optimisme
oficial
(“Espanya no començarà a crear ocupació fins que no recuperi un 2,4 del
PIB”, i això no passarà pas abans del 2012, 2013 o 2014, va afirmar) i es va rabejar en el roadshow de la ministra
Salgado de fa unes
setmanes pel Regne Unit per vendre’ls-hi la moto i renyar-los alhora. L’Estat espanyol, aquest monstre creat al centre de la Península, està fet de la mateixa pasta i té el mateix estil de funcionament: alegria en la gestió, guanys garantits per la picaresca, compte de resultats inflat, si cal, per enganyar totes les auditories que calgui, i finalment el clàssic recurs a tirar de la rifeta de la classe treballadora, els uns, i de la perifèria treballadora els altres.
Des de Catalunya faríem -farem- bé de prendre nota de l’avís per a navegants del gran caradura que presideix amb tota la patxorra la Confederación Española de Organizaciones Empresariales.

[_{Dibu de l’entradeta: www.loscalvitos.com; foto en aquesta
plana: Publico.es}]