L'Hereu Riera

Obama ha posat la seva gent a treballar… Se’n sortirà? Recordem que l’última persona que ho va provar va ser precisament la que ara és la seva secretària d’Estat, Hillary Clinton, durant el mandat del seu marit -l’inefable Bill-, amb un ambiciós pla per universalitzar la sanitat en un país, els EUA, on els metges i els hospitals estan a disposició dels seus clients segons la disponibilitat econòmica d’aquests. A causa de (in)determinades pressions, la primera dama va haver d’arxivar la seva proposta de reforma i deixar-ho córrer fins a una millor ocasió.
Ha arribat, aquesta ocasió? Ja es veurà. El que sí ha arribat és un nou president, amb renovades ganes d’intentar-ho altra vegada, a veure si aquesta és la bona. Els excessos presidencials del seu antecessor en principi semblava que l’havien d’afavorir en el sentit d’empènyer el pèndol cap a la banda contrària, però el cert és que el senyor Bush jr. li va deixar d’herència un deute públic estratosfèric, que el país -per molts Obames que es puguin posar a la feina- tardarà dècades a eixugar…
Una altra roca a la sabata, també amb el segell de l’era Bush, és la crisi galopant provocada pels abusos de les entitats financeres del gegant americà, que han tingut la repercussió mundial que tots coneixem (aquí, amb la variant folklòrica dels espavilats del totxo i del turisme ibèrics), i que al pobre Barack li deu donar hores extres d’insomni.
Però la cosa més acollonant, que deu fer ballar d’un peu els pessimistes professionals, és la reacció furibunda, quasi violenta, fins i tot amb amenaces més o menys velades de mort, de bona part de la ciutadania nord-americana a la proposta del president d’estendre la cobertura sanitària a la generalitat dels seus compatriotes. Les asseguradores i mútues privades s’han queixat, i s’entén, perquè la mesura aniria contra els seus interessos. Però allò que desconcerta més i fa pensar són els udols de la gent del carrer, entre benestant i de classe mitjana, hem de suposar, que entenen que els futurs beneficiaris del nou projecte de llei serien una colla de ganduls i de paràsits que ells, com a bons contribuents, no els dóna la gana de mantenir…

Quin fresc de la societat actual, aquest!, quina pintura més trista del nostre model de democràcia, que les hosts bushnianes pretenien exportar al mateix cul del món o països de l’Eix del Mal, com en deia en George!…
Que la societat nord-americana té un pòsit d’anglicanisme important, i que aquest està a la base del tòpic de l’home que es fa a si mateix, el seu negoci i la seva assegurança sanitària i totes aquestes gaites, i que paga els seus impostos a l’Estat perquè aquest li garanteixi la llibertat de fer tot això de la manera que li doni la gana, segurament és cert. Però aquesta fúria dels benestants cap al desposseït, probablement proporcional a l’estatus de llurs possessions, arrencades a una competència ferotge, hauria de fer plantejar algunes preguntes als que porten la nau, i no solament la dels Estats Units.
Europa pot presumir d’una cobertura sanitària universal si fa no fa completa, però el món està molt agitat, i l’efecte dominó, que semblava que aquesta vegada podia anar d’est a oest, podria quedar en res, atesos els maldecaps que té Obama per tirar endavant el seu projecte.
Si no se’n surt, com li va passar a la seva actual secretària d’Estat Clinton, Europa, que ja té el seu propi sidral amb una demografia de més en més complicada, faria bé de posar la seva barba a remullar, i a aprendre dels errors dels seus cosins de l’altra banda de l’Atlàntic.
També podria passar que els nord-americans descobrissin, un cop implantada -però amb penes i treballs indicibles, segur- que la sanitat per a tothom també fos font de negoci, i això salvaria la popularitat -i potser la pell- del president Obama, i la salut i la vida de centenars de nord-americans. En tot cas, lo mínim que podem fer és desitjar-li que tingui èxit, que aquí hi ha en joc moltes més coses que la seva popularitat.

ps: una felicitació des d’aquí a la cavalleria rusticana que va tirar-se sobre l’Obama per haver-se endut la família a estiuejar, en plena crisi, i a fer-ho al santuari d’esbarjo dels Kennedy, nada menus. Això sí que és tenir ull d’àguila, sí senyor!
I a propòsit d’això, constatar la vigència de la refotuda llei de Murphy, que ha deixat Obama sense el suport del veterà senador Edward Kennedy en el moment que més falta li feia.

[_{Imatge: postal de Nadal de l’Institut Desvern de Protètica, www.desvern.cat}]