L'Hereu Riera

Dies de repartiment frenètic del número 18 de L’Atípic, per les comarques de Girona i les veïnes, i ahir per la capital del país, amb el nostre propi vehicle i armats d’un gps fantàstic que ens portava de pet als punts de destinació, de descàrrega. Aprofitem per acomiadar-nos de les diferents associacions amb les quals hem mantingut viu el contacte aquests deu anys d’existència de la nostra revista, i per dir-los de passada que guardin ben conservat algun exemplar d’aquesta edició, que d’aquí a un temps serà objecte de desig dels col·leccionistes i que en pagaran uns bons dinerons…
Bromes a part, el cert és que som a l’hora dels adéus. Les associacions més allunyades geogràficament de nosaltres -Tarragona i comarques, Lleida, Tàrrega, Mallorca i Menorca, Andorra la Vella, punts dispersos del País Valencià- rebran el seu paquet d’atípics per missatgeria, amb una nota de comiat.
I després, a fer mutis pel fòrum. Amb la satisfacció d’haver fet una certa feina; amb la recança de no haver-ne fet més, de no haver-ne fet prou o de no haver-la fet prou bé; amb la certesa de saber que en queda molta per fer. Per poc que puguem, i si la nova ocasió no se’ns fa escàpola, ho tornarem a provar, amb unes altres eines, a veure fins on arribem. Però mentre rebobinem, com feien els vells maquinistes dels cinemes Paradiso d’abans, i canviem de rotllo per continuar projectant la nostra pel·lícula, aquí tanquem aquest capítol del vell Atípic en paper. “Avui és un bon dia per morir”, va dir l’avi indi del petit gran home Dustin Hoffman. I tanmateix…

[continuarà]

Fa uns quants dies que estem fent arribar la revista als seus destinataris, i a hores d’ara deu haver-hi ja molta gent que està al cas de la nostra decisió de plegar i fondre aquesta història com un terròs de sucre al cafè, o dit a la manera encara més poètica del replicant de Blade runner, com llàgrimes sota la pluja. Una expressió que seria exacta si no fos per un parell d’excepcions: la referència que en va fer el nostre company Quim Bonaventura al seu blog, i una altra, que m’havia passat desapercebuda i que vaig saber justament pel blog d’en Quim, de l’articulista del Diari de Girona Jordi Vilamitjana (“El nas de la bruixa”, 29/9/09). El text, que porta per títol GI-437-99, el reprodueixo tot seguit, per agrair al seu autor el detall, i perquè consti en acta:

Fa deu anys (1999) que GERD (Grup Editor de la Revista del
Discapacitat) edita la revista L’Atípic i n’ha tret 18 números; fa dos
anys que L’Atípic va rebre la Mosca Professional de la Informació de
mans del Col·legi de Periodistes “per la voluntat de crear-facilitar
una plataforma comunicativa diferent de les estàndards consolidades a
la nostra demarcació, per ser una mostra de periodisme associatiu…”
I
tanmateix, tinc a les mans el número 18, de l’estiu 2009, el que sembla
que serà el darrer número. La carta signada per L’Atípic i intitulada
“Benvolguts lectors” és inequívoca: “ens trobem ficats en una espiral
de crisi econòmica general que ens afecta de ple… I tant és així que,
després de fer un esforç per tancar aquest número 18 i havent calibrat
la situació present i les perspectives de futur que tenim davant, hem
pres la determinació que aquest serà el darrer número que farem en
paper”.
És indiscutiblement una notícia trista, una mala notícia.
Trobarem a faltar les magnífiques (i sempre diferents) capçaleres i
portades; els reportatges a peu de carrer; les denúncies i els
agraïments; les entrevistes… Trobarem a faltar un punt de vista
imprescindible en la societat: la mirada de la persona discapacitada
aportant llum i clarificant (desespesseint) una societat tan hedonista,
tan egoista com la nostra. Ens faltarà aquesta mirada i, tot i que
potser L’Atípic ressuscitarà en format digital, sempre tindrem la
sensació d’una orfenesa a contracor.
Desgraciadament, tampoc no
comença pas bé la digitalització de L’Atípic, amb la denegació d’una
ajuda oficial. És necessari, després d’agrair a tots els qui han fet
possible la revista GI-437-99, que ens assenyalin els cretins que han
decidit que per a L’Atípic “simplement, no hi ha diners”, per poder
anar escopint, onsevulla que s’amaguin, llur closca pelada, atípicament
i a gratcient.

_{“It’s a strange day
No colours or shapes
No sound in my head
I
forget who I am
When I’m with you
There’s no reason
There’s no
sense
I’m not supposed to feel
I forget who I am
I forget
Fascist
baby
Utopia, utopia
My dog needs new ears
Make his eyes see
forever
Make him live like me
Again and again
I’m wired to the
world
That’s how I know everything
I’m super brain
That’s how they
made me”}

[_{Imatge de l’entradeta: Andreu Vilalta Freixa, El pensador, a múscul descobert, a Bodies.bcn}]