L'Hereu Riera

Aquest diumenge, uns companys de Mifas (Minusvàlids Físics Associats, de Girona), en Quim, en Manu i en Xavi, em van proposar de fer plegats amb handbike la via verda de la Ruta del Ferro, entre Sant Joan de les Abadesses i Ripoll (10 quilòmetres de baixada…) i viceversa (…i 10 de pujada!), passar la nit a l’alberg que hi ha a l’antiga estació de Sant Joan, i l’endemà arribar-nos a la Molina a esquiar una mica. Tot no podia ser, per la meva part, i al final vam quedar que hi pujaríem dilluns amb un altre company del bàsquet, l’Àngel de Sant Hilari, i que ens trobaríem a les pistes de la Molina, la que l’empresa té a disposició dels discapacitats des de fa ja uns anys, amb la col·laboració decisiva de la Johan Cruyff Welfare Foundation (ho escriurem així, en internacional, que ja sabem que és com li agrada al Johan) i FGC, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquestes instal·lacions especials va ser per l’article que vam publicar a L’Atípic, el número de primavera del 2004, amb informació facilitada precisament per en Santi Silvas, amb fotos d’ell mateix  remuntant la pista, anomenada El Bosquet, i després en ple descens (com la d’aquí dalt) amb l’esquí-trineu, acompanyat d’una de les noies de l’equip de monitors de la Mariona Masdemont, que tenen cura que tot funcioni i que ho fan de primera, perquè són tots uns cracs de primera divisió.

L’esquiada va anar prou bé, i més considerant que era el primer dia i que el primer contacte amb aquell estri muntat sobre un esquí et fa pensar que mai faràs rutllar una cosa que sembla un invent diabòlic. Però la paciència dels monitors fa miracles, i al cap de dues hores ja ens havíem fet un parell de cops El Bosquet sense mossegar la pols (la neu pols, en aquest cas, que aquest any n’hi ha molta, molta més que l’any 2004). L’única pega de tot plegat és que, entre el viatge, el lloguer dels esquís i el forfet, la sortida resulta una mica cara, perquè el cert és que paga la pena fer-la, i des d’aquí la recomanem a tots els discapacitats que ens puguin escoltar.
La Molina és un centre d’esquí que ja fa anys que organitza cada hivern competicions com el Trofeu CENHID i la Copa internacional dels Pirineus d’esquí per a discapacitats, però aquest 2009, la tercera setmana de gener, s’hi va celebrar el Campionat del Món d’esquí adaptat, que són paraules majors. Ens hi vam arribar amb en Quim Bonaventura, que en parla al seu blog, el dimecres 14, un dia de fred però amb un sol espaterrant, i l’espectacle que vam veure va ser magnífic.
Però encara no hem parlat del Murderball… Som-hi.

L’endemà mateix d’aquest dia a la neu, els mateixos mindundis que hi érem, més en Xavi Aldámiz, un dels veterans de l’equip de bàsquet de Mifas, estàvem convidats a un cinefòrum a la facultat de Dret de la UdG, organitzat pel Servei d’Esports de la universitat gironina, en un dels crèdits de lliure elecció al qual tenen accés tots els estudiants. La sala de graus era força plena, i el col·loqui posterior a la pel·lícula (n’he penjat un tràiler aquí sota) va ser prou interessant. El periodista de Catalunya Ràdio Tomàs Yebra va fer de presentador i moderador, i les preguntes dels estudiants van donar peu a ventilar unes quantes qüestions, com la invisibilitat de l’esport adaptat, el poc ganxo que té per als espònsors, a l’hora de buscar finançament pels clubs (al film Murderball, un dels jugadors explica, rient, que van deixar d’usar aquest terme perquè “espantava” els possibles patrocinadors…); la curiosa esponsorització oficial de la lliga de bàsquet en cadira de rodes a càrrec de l’ONCE; el preu caríssim del material necessari, com les cadires de rodes mateix; les diferències -absurdes i injustes- de potencial entre clubs; el valor terapèutic de l’esport, que preval, a ulls de la gent, sobre les simples ganes de competir dels jugadors discapacitats; el poc planter -“afortunadament”, com va assenyalar en Xavi- que hi ha a disposició dels clubs, per renovar les plantilles; l’eina de doble tall que suposa el mateix concepte d’esport per i per a discapacitats, que per un costat afavoreix la pràctica de l’esport entre la gent que ha patit lesions (a la pel·lícula hi ha un exemple molt clar d’aquest fet), però que alhora el condemna a l’ostracisme social i mediàtic (i fins i tot administratiu, hi podríem afegir, com fa en Quim en el seu apunt)…

En fi, les coses estan com estan, i crec que convindria fer-ne un replantejament general, un nou enfocament, perquè el que preval actualment em fa la impressió que ve quasi intacte d’èpoques passades, en què el discapacitat era vist de manera molt diferent a l’actual, i l’esportista discapacitat no era més que una extensió d’aquesta perspectiva. L’època nostra és molt més integradora, la figura del discapacitat ha deixat de ser estranya a tothom, i potser caldria que l’esport discapacitat deixés també de ser un clos, un circuit tancat i exclusiu, si més no en aquells esports que no són pensats exclusivament per a determinades discapacitats que no n’admeten d’altres. El bàsquet, per exemple, el tennis, el rugbi mateix -que els poden practicar tant un discapacitat com una persona que tingui els peus plans, per entendre’ns-, o la natació, els rallis, les curses de quads…, i tants altres.
Encara que no quedessin discapacitats joves de reserva (i la velocitat embogida del món actual fa preveure que no deixarà d’haver-n’hi, malauradament, a causa dels accidents laborals i/o de circulació), la simple existència de persones amb problemes físics menors (peus plans, obesitat, dolor articular, escoliosi, etc, etc), però que tanmateix els impedeixen participar a les lligues regulars, hauria de fer fer un replantejament del tema, em sembla. Però només és la meva opinió. Veurem com evolucionen les coses.
De moment hem arribat fins aquí, i aprofito per referir-me un cop més a en Santi Silvas, perquè és gràcies a gent amb empenta com ell que l’esport adaptat va guanyant terreny, malgrat totes les dificultats. Aquest mateix crèdit sobre esport adaptat a la UdG va néixer d’un suggeriment seu, quan ell era un alumne més en aquella casa i presidia l’Associació d’estudiants discapacitats.