L'Hereu Riera

Aquest dia en Manuel Cuyàs parlava a la seva columna diària, Vuits i nous, de l’escultor Josep M Subirachs, mort uns dies abans, i pocs dies abans d’aquesta Setmana Santa en què l’església rememora la Passió de Crist que el polifacètic artista barceloní va plasmar en els grups escultòrics de la façana homònima del temple de la Sagrada Família, que el van tenir entretingut durant una bona colla d’anys.
En Cuyàs, que sempre en té alguna per explicar (i si ja la sabies te la refresca), recordava “quan en Subirachs va ser insultat pels contraris a la seva intervenció al temple”. Jo també ho recordo perfectament (quan era estudiant a Barcelona vivia a quatre passes del temple), encara que mai em va quedar clar si es tractava d’una oposició a la feina personal (o a la persona?) de l’escultor Subirachs, o bé d’una oposició per raons estètiques, diguem-ne, a la continuació de les obres de la Sagrada Família… L’argumentació dels puristes de “deixar-la com està”, per “respectar” l’obra original de Gaudí, sempre em va semblar força peregrina: ¿que potser hi ha alguna catedral que no hagi transcendit més d’una generació, mentre era construïda?, ¿i com hauria quedat, seguint aquell criteri, una catedral com la de Girona, per exemple, que té el claustre romànic, la nau gòtica i la façana barroca?
Allò que jo ignorava, en canvi, és que li haguessin muntat, a l’escultor Subirachs, una tribuna amb un altaveu i que hi haguessin anat passant, els puristes, “a dir-li de tot i més”. “Van vociferar-hi intel·lectuals de nom, gent que buscava amb aquella acció renom i alguns que el dia abans en Subirachs tenia per amics. Sembla que això no pugui ser, i fins i tot a mi se m’afigura com un somni ara que ho explico, però va anar així mateix”. A mi també em sembla increïble, i encara més: ho trobo depriment, perquè hi veig la mostra d’un aspecte que no m’agrada gens del caràcter de la gent del país (i ara mateix em vénen al cap les ratlles d’en Carles Ribera del bitllet d’aquest matí, “Essència d’ANC”, que també constaten aquesta veritat incòmoda). “Tant com gallegem d’educats, de noucentistes, de nòrdics del sud, i de vegades sembla que anem pel món coberts amb un tapabruts”, diu més avall en Cuyàs.

Arribats aquí, deixeu-me fer un capgirell en el guió, perquè de fet de qui volia parlar, a propòsit de l’article del periodista mataroní, era del seu il·lustrador, l’Anthony Garner, i per extensió dels il·lustradors (d’articles de fons de la premsa diària, de llibres i revistes infantils o juvenils, i de tutti quanti).
  

Confesso que tinc una flaca pel dibuix, en general, i en particular pels bons il·lustradors. El domini del dibuix em sembla imprescindible en les arts plàstiques, i em costa respectar un pintor, per exemple (en escultura o arquitectura és un defecte més difícil de dissimular), de qui descobreixo que és incapaç de dibuixar una figura humana amb cara i ulls, i que tot ho fia a les “taques de color”, com deia Josep Pla que deia Paul Valery.
Per aquesta mateixa raó, capgirant l’argument, en Josep Maria Subirachs m’havia inspirat sempre un gran respecte. Encara dec guardar en alguna carpeta la portada original d’un quadern que el mateix diari d’en Cuyàs (on jo llavors treballava) va dedicar a Salvador Espriu en ocasió de no recordo quina efemèride: es tracta de la còpia d’un retrat sensacional del poeta dibuixat per Subirachs, amb aquells traços enèrgics seus tan característics, una meravella.
Bé, doncs l’escrit que dèiem d’en Cuyàs duia aquest dia com a il·lustració un retrat de l’escultor, pintor (i dibuixant), gravador, escenògraf i crític d’art senyor Subirachs, i el dibuix era, com cada dia de cada dia, de l’Anthony Garner, que no tinc el gust de conèixer però que em té el cor robat des del mateix dia que el vaig descobrir.
Cada dia esmorzo, si res m’ho impedeix, donant-me el plaer de llegir l’explicada d’en Cuyàs tan ben acompanyada de l’enginyosa i tan ben traçada il·lustració que apareix com un petit gran regal entre columna i columna. I com que és un regal, s’agraeix: queda dit.

En un altre article immediatament anterior (“Sagarrejar”), l’articulista de Mataró (i tertulià a hores perdudes), esplaiant-se sobre l’estil de les seves cròniques costumistes i dels mestres d’altres èpoques que el van precedir en aquesta feina, fa referència a Cavall Fort, “la revista per a nens i nenes” que jo llegia quan era un marrec, i a través de la qual vaig conèixer tot un reguitzell de dibuixants (majoritàriament de l’anomenada “línia clara”, de matriu francesa i belga) que em van fer créixer (encara més) l’afició pel dibuix, i que més tard vaig transferir al còmic (i al còmix), en el qual Catalunya ha fet grans aportacions.
Quan estudiava cinquè i sisè de batxillerat vaig tenir ocasió de conèixer mossèn Nicolau, que ens feia classes d’astronomia i feia també divulgació científica cada mes des d’una doble plana a Cavall Fort… magníficament il·lustrada pel gran Josep M Madorell, el creador d'”En Jep i en Fidel”, aquells entranyables i esportistes personatges que van ocupar durant anys, i sempre joves i en forma!, la contraportada de la revista.
Madorell, autor entre altres de La casa sota la sorra (amb guió de Joaquim Carbó), també feia un dibuix de línia clara, però no pas seguint els cracs belgues, neerlandesos i francesos (Tillieux, Hergé, Peyo, Swarte, Bob de Moor, Greg…), sinó el gran, grandiós Junceda, que diuen que dibuixava amb una ploma de gallina, per la insuperable mal·leabilitat del seu traç…
De formació autodidacta, era un caricaturista collonut i un dibuixant excel·lent: va il·lustrar magistralment, per exemple, les Pàgines viscudes de Josep M Folch i Torres, i també un llibre d’aforismes i frases fetes, El bon seny, que els Reis em van portar un any (parlo dels cinquanta o seixanta, compte) que els hi havia demanat, a la llista de “coses que porten a tota la gent”, un grapat d’aquelles historietes del bèstia del “Sargento Gorila” i companyia que en deien Hazañas bélicas, i que els reis de casa, tips d’hassanyes bèl·liques, i no pas de les dibuixades, precisament, i amb més seny que nosaltres, van posposar indefinidament…

L’any 2003, llegeixo a l’entrada “Joan Garcia Junceda i Supervia” de la Viquipèdia, l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya va crear els Premis Junceda, que adopten el seu nom com a mostra de reconeixement a la seva tasca com a renovador de la il·lustració contemporània.