L'Hereu Riera

Trist cap de setmana, el primer d’aquest octubre: d’una sola tacada, han tancat tres establiments que, si fossin clubs, serien més que un club, però com que són -eren- negocis, doncs eren tres negocis que eren més que un negoci.
Em refereixo, per ordre d’aparició, a La Llibreria del Barri Bell de Girona, La Fàbrica de Celrà, i la cantina de les Mines d’Osor. Ignoro les raons exactes del tancament, excepte de La Llibreria, que se n’ha fet ressò la premsa de Girona (preus de lloguer excessius, probablement estimulats per aquest llarg període de bonança immobiliària que va fer pensar a propietaris i promotors d’habitatges de venda o lloguer que havien trobat la terra de fer pipes). Però sí que sé que es tracta de tres baixades de persiana totalment deplorables. Qualsevol diria que anem tan sobrats de llocs de trobada, de punts on sigui possible reunir-se amb amics, coneguts i saludats i donar marxa a complicitats i projectes, al voltant d’una copa o d’una taula (parada a més amb menges exquisides, i més o menys creatives)…!
La Fàbrica era un lloc espaiós, assolellat, totalment accessible, ple de bones vibracions, arquitectònicament una bella mostra de l’arquitectura industrial del país, i culturalment un lloc privilegiat, a quatre passes de Girona, que havia aixoplugat un munt d’iniciatives interessants.
Ca la Carmeta, l’antiga cantina de les Mines d’Osor, de quan eren una colònia on vivien els miners que treballaven en l’extracció del plom, era un lloc entranyable i tranquil, situat com fent equilibri entre la riera i la carretera d’Osor (més tranquil·la que mai, d’ençà que es va obrir l’Eix Transversal), que havia estat de molt temps cap aquí sempre en mans amigues que n’havien fet un recer a cobert de les injúries del temps, justament.
I de La Llibreria què en podem dir, d’aquest monstre de dos caps?: un establiment amb dues entrades i/o dues sortides, on semblava possible entrar-hi des d’una dimensió i sortir-ne per una altra, com en el llibre d’en Carlos Castaneda; una fórmula, la de llibreria-bar, no pas nova (no pas per a mi, almenys, que en podria explicar una experiència personal, més antiga, més convulsa i menys reeixida que aquesta, val a dir-ho), però sí molt productiva, i que ho podria haver sigut molt més si en aquest món, i més concretament a la ciutat de Girona, prevalguessin uns criteris altres que els del vil metall, això segur.
Un dia, parlant amb l’avi de Can Mascort, a tocar de la plaça del Vi i de la casa de la ciutat, dèiem, mig en broma mig seriosament, que determinats establiments no solament no haurien de tenir problemes de subsistència, sinó que haurien d’estar subvencionats per l’Ajuntament mateix, directament, només pel treball de mantenir dempeus aquestes mostres vives de la història de la ciutat. Ara ho tornaria a dir, i no pas en broma, a propòsit de La Llibreria, un lloc on era possible pensar i imaginar alternatives.
En fi: malaventurat!, com dirien els nostres avis…
L’últim, que tanqui el llum. Ens quedarem a les fosques, però estalviarem uns dinerons, això sí. (Tant se val la dita que diu que “hi ha estalvis que es mengen les estovalles”, gran joc de paraules i gran veritat).

El dijous 25 de setembre el portaveu de la CUP de Girona, Jordi Navarro, publicava un article d’opinió que no puc sinó subscriure, i que copio aquí per compartir-lo (i per fer-me passar una mica la rabior, excusin).

Entre l’opulència i la buidor

+ Imatge del carrer de la Força, al Barri Vell de Girona. Foto: JORDI SOLER

Ara fa un quart de segle l’Ajuntament de Girona
va crear una potent eina de transformació i gestió d’un dels espais més
emblemàtics de la ciutat i també més degradats en aquell època: el pla
especial de conservació i reforma interior del barri vell va néixer amb
una immensa tasca i importants reptes al davant.

El nostre Barri
Vell, una autèntica joia arquitectònica amb elements patrimonials de
renom i prestigi internacional, va patir un procés de degradació propi
i típic dels barris vells europeus, un procés que va anar acompanyat de
la decadència comercial, a més de l’expulsió de població i la pèrdua de
llocs de treball. Un procés que ve de lluny i que té l’origen en les
complexes dinàmiques econòmiques i socials de les societats
capitalistes contemporànies.

És aquí on el pla esmentat, com a
eina dotada de recursos i mitjans, tenia el repte de regenerar el
barri, dinamitzar-lo comercialment, culturalment, i dotar-lo dels
instruments necessaris per a la seva obertura a la resta de la ciutat,
al conjunt de Catalunya i, de passada, internacionalitzar-lo.

Passats
els anys crec que és un bon moment per fer-ne una valoració i, si cal,
una lectura crítica. No cal dir que el nostre Barri Vell és la nineta
dels ulls de Girona, la joia monumental que enorgulleix qualsevol
gironí; no podem pas negar aquesta evidència. Però també hem de dir que
els promotors del pla van fer una aposta per l’elitització del barri i
la seva posterior fossilització. Sí, tenim un barri vell restaurat i
molt bonic, però que no té vida més enllà dels turistes que el visiten.

Amb
l’aplicació del pla, el barri va patir un important procés
d’ennobliment que va expulsar molts gironins (jo en sóc un exemple). Es
va aplicar el pla de reforma amb l’objectiu d’elititzar-lo, de
convertir-lo en un museu i de desertitzar-lo comercialment. Avui, 25
anys després de la seva aplicació, estem veient com els comerços i
establiments amb història i identitat van tancant de mica en mica.
L’exemple més recent és l’anunci de tancament del cafè bar La
Llibreria, un establiment que feia una funció cultural, que era més que
un simple negoci.

Per acabar-ho d’adobar, els col·lectius i
entitats que es reunien al barri es veuen obligats a abandonar els
locals a causa dels elevats lloguers i això s’afegeix a la pèrdua
d’identitat i empremta del barri, i agreuja així el seu perfil de barri
residencial i dormitori. Especialment significatiu és el cas de
l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista, un important focus
d’activitat cultural i ambiental que ha estat desplaçat del Barri Vell
també recentment.

Una ciutat com Girona, connectada a Europa, amb
una evident tradició cultural i un barri vell de primer ordre no ha
sabut aprofitar el potencial que significa tenir una població
universitària de més de dotze mil joves. El nostre Barri Vell no ha
tingut un model, un projecte que explotés al màxim les seves
potencialitats culturals i socials. Sempre s’ha dit que els joves a
Girona no disposen d’espais per expressar-se culturalment i artística.
L’oferta d’oci és excessivament rígida i elititzada, i aquesta és una
mancança que el jovent ha patit històricament a Girona. El Barri Vell
és un espai prou ampli, amb possibilitats com ara segmentar-lo i
diversificar-lo per donar cabuda a les demandes del jovent i cedir-los
espais de creació i esbarjo més enllà dels canals convencionals.

Malauradament
els responsables municipals, amb la complicitat de propietaris voraços,
no han volgut donar resposta a les demandes ciutadanes, i el barri no
disposa d’ateneus, casals i altres espais per a joves, i no tan joves.
En comptes de diversificar l’espai econòmicament i cultural i obrir-lo
al conjunt de la ciutadania, les institucions locals han fet els ulls
grossos als processos especulatius i han decidit convertir el Barri
Vell en un gran escenari de pedra, pensat per a les masses turístiques
que arriben a Girona amb Ryanair.

[_{Imatge de l’entradeta: l’Orquestra Fireluche (una part: a la foto hi falten la meitat dels components), la genial formació cellerenca de música minimalista, que van tocar divendres a la nit a Ca la Carmeta, a les Mines d’Osor, juntament amb un fotimer de grups més. Igual com van fer a La Llibreria, els amos van voler tancar amb una vetllada de comiat festiva}]