L'Hereu Riera

Déu n’hi do, el nas que ha demostrat tenir l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís (recentment premiat amb la Lletra d’Or, per cert, per la seva novel·la Les cròniques del déu coix), col·laborador habitual del diari El Punt Avui, on fa gairebé mig any, el dia 24 de desembre passat, escrivia aquest sorprenent article (secció “A cremallengües”), que ara algú, en bona lògica, ha recuperat:

“Quan el rei d’Espanya substituirà el rei d’Espanya”

«Avui, faré de profeta. I predic, doncs, que el rei Juan Carlos I abdicarà el 2014. Queda dit i registrat per a la posteritat. Que abdiqui de bon cor o a desgrat seu, ja és un tema en el qual no em permetré entrar, però abdicarà, i ho farà, probablement abans de l’estiu, com a arma secreta, letal i pretesament definitiva per entrebancar el procés d’independència de Catalunya. Com a arma desesperada. I quin sentit té profetitzar una abdicació en una crònica setmanal teòricament dedicada a parlar de llengües i llenguatges? Un sentit evident: aquesta abdicació serà una eina de propaganda que permetrà a l’espanyolisme emprar tots els recursos dialectals, subliminars i emocionals possibles per posar una mica de ciment en la fissura entre Catalunya i Espanya, una fissura que ja s’aparenta més aviat a un abisme. Una abdicació com una gramàtica de la resurrecció de la unitat espanyola. Aquesta gramàtica girarà al voltant d’alguns verbs: renovar, reconciliar, modernitzar, rejovenir, consolidar i, pels més falsament atrevits, sanejar i rehabilitar. També hi haurà força adjectius: raonable, racional, commovedor, definitiu, lleial, comú, assenyat i fins i tot sexy. El menys original, com es pot preveure, seran els subjectes emprats: Espanya, pacte, fidelitat, futur, destí, pàtria (espanyola), nació (espanyola), Constitució (espanyola), autonomia (catalana), etc. Així, agafant a l’atzar qualsevol subjecte, verb i adjectiu d’aquesta llista es pot confegir per endavant els arguments que sentirem.
…

»El pas d’un rei a l’altre, que no és res més que un procés de jubilació i substitució en el marc d’un lloc de treball (equiparable a la jubilació d’un forner substituït pel seu fill també forner), serà utilitzat per estovar els cors catalans. Tindrà com a objectiu principal provocar a Catalunya un nou sentiment d’adhesió al projecte espanyol (el qual projecte espanyol, cal recordar-ho sempre, implica l’anihilació de Catalunya). La joventut relativa del nou rei d’Espanya serà un argument per parlar de canvi d’etapa i de rumb i per prometre uns horitzons exemplars, com si el rei decidís la política dels governs espanyols. Com tots els monarques de règims democràtics, no serà res més que un viatjant pagat per vendre una mercaderia sobre la qual no té cap competència ni autoritat més enllà de la seva capacitat de discursejar i d’anar de vint-i-un botons. Promouran el nou rei, però, com si fos un producte de neteja, un producte miraculós eficaç contra totes les taques: corrupció, crisi econòmica i separatisme.

»A Catalunya sentirem el cor espanyolista lloar la seva figura, enaltir la seva honradesa i deixar caure una mitja llàgrima en albirar una Catalunya per fi asserenada i de nou obedient. Els més hipòcrites diran que, en el fons, són republicans però que bé cal acceptar un règim legítim i legal que dóna sentit a una reconciliació entre “els catalans i la resta d’espanyols”. I d’arreu pressionaran TV3 perquè retransmeti en directe la cerimònia de coronament, que ja donaran totes les televisions espanyoles públiques i privades. La posició de TV3 sobre la transmissió d’aquest esdeveniment serà una manera eficaç d’analitzar la força catalana en el torcebraç amb Espanya. Que el transmetés no seria un acte de servei públic català sinó de pura subordinació política. Que s’hi resistís enfortiria el seu paper de construcció d’un espai mental i nacional propi. Així que TV3 serà lleial al seu país si, en lloc d’ensenyar el coronament, proposa qualsevol film: un de zombis em semblaria convenir perfectament».

Per començar a contrastar el devessall lingüístic anunciat per en Lluís, en aquest enllaç hi ha el text del president del govern espanyol, llegit d’hora aquest dilluns (que devia despertar de sobte més gent que tot el cafè de Colòmbia del dia). I en aquest vídeo hi ha la declaració de Rajoy i la del mateix monarca, que deixa clar sobre quina (“gran”) nació ha governat tots aquests anys:

La conclusió de l’analista del final de la cinta és molt salada: si allò que pretenia la corona espanyola era “distreure” el personal amb el debat entre joancarlistes i felipistes, com diu ell, sembla que el carrer l’ha desmentit, perquè més aviat les manifestacions han sigut de caire republicà. (I per cert: ¿què hi feien ICV, ERC i la CUP en algunes manis reclamant la “tercera república espanyola” o bé “que la ciutadania decideixi lliurement el seu destí i triï sense rèmores del passat quina estructura d’estat vol”, si monarquia o república…, tret que fos per “solidaritat” amb els republicans espanyols; perquè al capdavall, Espanya serà allò que vulguin i com vulguin els espanyols, no?).

En canvi, sembla molt més fonamentada la sospita que a darrere d’aquesta maniobra hi ha el “problema catalán”, un fantasma que els ha aterrit encara més amb els resultats de les eleccions europees. (Si el rei ja feia temps que tenia entre cella i cella fer el relleu, ¿com és que el procediment s’ha hagut de redactar a més córrer?; més aviat tot fa pensar que el toro l’ha agafat amb els pixats al ventre):

1. “La gran maniobra en marxa”.

2. “El poder judicial espanyol vol saber si la Catalunya independent acceptaria de compartir rei amb Espanya”.

3. “La tercera via és Felipe“: («…Per això la catarsi històrica, impensable fa només quaranta-vuit hores, és un fet. Total. Algú havia de moure ràpidament el tauler o Espanya tenia la partida perduda. No ho podien fer ni Rajoy ni Rubalcaba, de manera que ho ha fet Juan Carlos. Ara continuen tenint la partida perduda i assumeixen uns riscs enormes, però si més no tenen un pla: la tercera via es diu Felipe i ja veurem si quatre mesos abans del referèndum el nou Borbó és capaç de canviar res».)

4. “Felip tercera via”.

I 5, l'”opinió contundent” de l’heraldista Armand de Fluvià: “A Catalunya el primer Borbó va ser Felip V i l’últim serà Felip VI”.

PS: ¿El van preparar, el noi Borbó (o s’ha preparat, ell solet), per fer aquesta funció, la de Lord Mountbatten de la “Joia de la Corona” hispànica?