L'Hereu Riera

Love of Lesbian en viu, finalment. N’he parlat aquí un parell de vegades (i a més a més n’he parlat bé!), però no els havia pogut escoltar encara en directe, i ja tenia ganes de veure’ls tocar, que sospitava que havia de ser un directe de nassos; i l’oportunitat de comprovar-ho em va arribar ahir a Sant Feliu de Guíxols, en el festival de la Porta Ferrada.
En l’incomparable marc del festival de la PF, hauria de dir, caient de ple en el tòpic, perquè l’escenari, situat al port vell, entre el pujol retallat a plom per fer lloc a l’esplanada del tinglado i i la badia, tancada al sud per la muntanyeta de Sant Telm, i tot això dins la nit càlida de l’estiu ganxó, doncs justifica sobradament tota badoqueria, afirmo.
Però anem al concert: va ser una repassada força completa a la majoria de les seves cançons més conegudes (en un moment donat, en Santi Balmes, el xef, va dir que estan cuinant coses noves, que ningú es pensés que es troben encallats, però em penso molt que ningú s’ho devia pensar, això; el problema es veu que és que tenen interdit d’interpretar en directe cap dels temes del seu nou disc, d’aparició imminent), amb un so perfecte, potent, i en un ambient fantàstic (a estones, amb la música rodant sola, sublim). Diuen que els LOL tenen un públic fidel que els segueix de port en port, i a part que tampoc seria res de nou, és molt possible que sigui així, perquè l’entusiasme que desperten és notori, en el públic més jove; però en el concert hi havia espectadors més madurs, diguem-ne (no tant com jo, que fa temps que em pregunto per què la gent, a una determinada edat –no sé exactament quina: la cinquantena, potser?– deixa d’anar als concerts, o a segons quins concerts, però déu n’hi do…). I bé, les històries que expliquen tampoc són ben bé històries d’adolescents [*].
Una altra nit genial, la de divendres a Sant Feliu, per retenir a la retina.
__________________________________

Fitxa:

Després d’assolir la proesa d’esgotar les entrades a Razzmatazz durant tres nits consecutives, Love of Lesbian
encaren el seu futur amb l’autoestima ben alta. Compten ja amb un bon
grapat de discos a les seves esquenes, cadascun dels quals ha significat
un petit pas endavant, però el seu darrer treball, 1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna) (2009), ha superat totes les expectatives.
El
seu pop de caràcter generacional i la singular poètica del seu cantant
Santi Balmes han aconseguit un nivell de connexió amb el públic tan
extraordinari que aquest no es cansa de seguir-los a tot arreu on toquen.
La culpa és d’un inesgotable repertori de hits que reflecteixen tot el
ventall d’emocions humanes que caben entre la tristesa d’Allí donde solíamos gritar i l’eufòria del Club de fans de John Boy.

Santi Balmes
Veu, guitarra i teclats
Jordi Roig
Guitarra i teclats
Joan Ramon Planell
Baix i sintetitzador
Oriol Bonet
Bateria i programació
Julián Saldarriaga
Guitarra i veus
Dani Ferrer
Teclat

[Font: http://www.guixols.cat/portaferrada/]
___________________________________

___________________________________

[*] Sobre el tema… incòmode de l’edat, copio aquí unes ratlles, sense signar, tretes del blog del Festival (“Love of Lesbian, als meus anys”) que m’han fet gràcia. Diuen així:

«Doncs jo estava
seguint, sol i amb una cervesa a la mà, força penjat, tot s’ha de dir,
el concert dels Love of lesbian, contemplant com cantava i saltava tot
aquest jovent incondicional que segueix els Love allà on vagin, i se’m
va presentar una antiga companya d’institut que feia temps que no veia,
acompanyada d’una seva amiga.
»L’amiga també se sentia estranyada
allà mig. “Tenim tres vegades l’edat del públic,” va dir.
“Tranquil·la,” vaig contestar. “Si busques bé, veuràs gent de totes les
edats. I, pel que fa a l’edat mitjana del públic, com a molt els
dupliquem els anys. Res de triplicar.”
»A més que, com se sol dir, això de l’edat és força força relatiu.
»Però la veritat
és que, vista la mitjana d’edat, m’havia sorprès que al principi del
concert el grup integrés en una seva cançó unes paraules inoblidables
que no podien passar desapercebudes a ningú dels meus anys en amunt: todas las promesas de mi amor se irán contigo, me olvidarás, me olvidarás, paraules directament
vingudes del 1976, quan tant jo com aquelles dues ja no puc dir noies –
què hi farem! – sinó dones érem unes criatures que no havíem fet ni els
deu anys. Caram, vaig pensar. I més endavant el líder dels Love encara
va fer una referència a l’Orquestra Mondragón i a la manera
d’expressar-se de Javier Gurruchaga, i amb això ja vaig començar a
lligar caps. Caram… Aquest home se t’està dirigint a tu, perquè
Gurruchaga ja són anys vuitanta, això ja són records d’adolescència… I
vaig començar a sumar elements. Per començar, la presència física del
cantant, aquest antidivisme, aquest constantment deixar clar que “ei,
sóc dels vostres, sóc un paio normal i corrent com vosaltres, tinc una
filla, vaig dedicar-li aquesta cançó, i la meva mare és aquí i és la
meva crítica més exigent”, aquesta desmitificació pop que últimament
també gasten els Manel, aquest romanticisme de les lletres, un
romanticisme de
sí-però-no-no-no-romanticisme-no-però-en-el-fons-sí-realment-sí, un
romanticisme falaguer i una mica tronat que els de la meva generació
trobàvem a El último de la fila, un grup semblant als Love no només pel
nom, el gust per un lèxic una mica rebuscat, la tendència diguem-ne
literària de les lletres i l’aspecte físic del cantant, sinó també per
aquesta peculiaritat tan nostra de ser inequívocament catalans però
cantar i triomfar en espanyol aquí al nostre país, i encara més indicis,
com ara buscar la proximitat agenollant-se i acostant-se al públic de
baix de l’escenari, o un punteig de la guitarra elèctrica molt d’U2… I
llavors li vaig dir a l’amiga de la meva companya: “aquest cantant ha
de tenir la nostra edat.”
»La té. Passa dels quaranta, com
jo. Només una mica més gran –però avui l’envelliment triga més– que
l’edat de Manolo García quan l’escoltàvem nosaltres. Res no canvia… Ni
canviarà gaire. Aquest matí m’he estat documentant i, segons la meva
filla –quinze anys–, pel que li he explicat d’ahir a la nit, el
concert va ser com sempre són aquests concerts, com els d’Els pets o
els de Maldita Nerea, que és el grup que ara mola més, segons m’informa.
»Haig de dir que
jo sabia poca cosa dels Love of lesbian. Em sonava el nom, perquè és un
nom curiós, que a mi em fa pensar en Gabriel Ferrater. I el cas és que
va ser un concert ple d’entusiasme públic, “una gran nit pel rock”, va
dir algú, després. Molts joves duien samarretes de 1999, l’últim disc
del grup. Drets al peu de l’escenari, els fans es movien endavant i
endarrere, joves i esvelts com espigues de blat, endavant i endarrere,
ballant, i posaven els braços enlaire amb un dit o dos aixecats, i feien
fotos amb els mòbils d’última generació i se sabien de cor les cançons i
tenien una gran complicitat amb el cantant –ell els deia “macos”, ells
li contestaven “guapo!”–, era fins i tot entranyable, encara que, com
dic, ell és de la meva generació, i això està molt bé, aquesta
comprensió que podem tenir dels més joves quan ens fem grans, si sabem
recordar-nos que una vegada vam passar per allà.
»La gent, doncs,
saltava i cantava, s’abraçaven i cridaven –“ets el puto amo!”–, i ell,
Santi Balmes, “espero que passem una nit escandalosament sexy, o
romàntica…”, i van començar a sonar temes que tothom es coneixia menys
jo, Universos infinitos, Maniobras de escapismo, Segundo asalto…
Lletres difícils d’entendre si no et sabies la cançó, però amb unes
melodies, uns ritmes i un volum dictatorials, que se t’enduien les cames
al ball, malgrat tu mateix, com un avançament de la Festa Major, que a
Sant Feliu celebrem just d’aquí una setmana».