L'Hereu Riera

Ara que tothom es pregunta què
coi (ens) està passant, què ha provocat aquesta crisi tan bèstia, per poder
explicar alguna cosa els uns -els entesos- i mirar d’entendre-la la resta
-els llecs- s’ha posat de moda parlar del ja famós “efecte papallona”,
aquella teoria que diu que una papallona que mogui les ales en una punta de
món, en un punt de l’Àsia, posem-hi, pot acabar provocant, per una sèrie
d’efectes encadenats, un huracà a l’altra punta, posem-hi als Estats Units.

Sobre aquest tema tan fosc i caòtic,
m’han arribat un parell de pinzellades per afegir al fresc bosquià de la
fastuosa caiguda del teló de ciment armat al qual hem pogut assistir en directe
com si fóssim uns privilegiats espectadors del Liceu.

“Ara, amb la crisi
mundial, sembla que ens adonem que el món té un ‘petit’ problema de
redistribució de la riquesa…”, diu el mail que em va arribar l’altre dia
a la bústia, i explica la “reflexió i un senzill càlcul” que va
enviar un televident a la
cadena CNN sobre els números que inundaven aquells dies la
premsa dels Estats Units i que s’han multiplicat després als de tota la premsa
mundial:

“El pla de rescat als
bancs amb diners dels contribuents, i que encara es discuteix al Congrés dels
EUA, costarà la indimensionable xifra de 700.000 milions de dòlars, més els
500.000 milions que ja s’han donat a la banca, més els milers de milions que
entregaran els governs d’Europa als bancs en crisi en aquest continent”.

I a continuació, per mirar de
“dimensionar” només una mica les xifres involucrades en aquest
maremàgnum, el televident va fer el següent càlcul:

“El planeta té 6.700
milions d’habitants. Si es divideixen ‘només’ els 700.000 milions de dòlars
entre aquests 6.700 milions de persones que habiten la terra, toquen 104
MILIONS DE DÒLARS A CADA UNA.

“Amb això no solament
s’eradicaria de cop tota la pobresa del món, sinó que automàticament es
convertirien en milionaris TOTS els habitants de la terra…”

La conclusió del televident va
ser aquesta: “Sembla que realment hi ha un petit problema en la
(re)distribució de la riquesa”.

Totes les
calculadores del món mundial treuen fum, aquests dies, i les supercomputadores
van a tot drap intentant fer reflotar el vaixell, i cap d’elles no ha sigut capaç de
fer el compte de la vella…?!

L’altra
pinzellada, magistral, la va fer a l’edició digital del diari El País José
María Izquierdo. L’article, amb el títol de Un
hatajo de rufianes y la jodida mariposa, és per sucar-hi pa.

De l’article, força llarg, no em resisteixo a fer-ne un petit extracte aquí, amb l’aportació indígena espanyola al sisme:

Con todo, lo que más le indigna es con qué
facilidad presidentes y secretarios del Tesoro han encontrado ahora cerca de un
millón de millones en las arcas del Estado, cuando jamás hallaban unas
pesetillas para mejorar las becas, para dar casa a los damnificados por el
Katrina, para atender a los homeless
o para cargarse de un plumazo con el insulto de socialista cualquier proyecto
de universalizar la atención sanitaria. Y eso que no quiere entrar José K. en
las desigualdades mundiales y la miseria en el Tercer Mundo, para el que las
mismas instituciones nunca, nunca, encontraban el dinero para la ayuda. No
se le mueve un pelo de la barba a José K. para mantener vivo, en estas
circunstancias y porque cree en ello, su ya conocido discurso del elogio del
panfleto y la reivindicación de la demagogia.

¿Y aquí? ¿Qué pasa por aquí? Aquí, dice,
tenemos a un Gobierno escasamente dotado para las grandes decisiones bajo el
mando de un presidente ensimismado en su optimismo panglossiano, absorto en el
vuelo de la famosa mariposa -es culpa de ellos- y que no quiere ver nuestra
enorme aportación indígena a la crisis en forma de racial mosca o abejorro de
cuidado: la
construcción. También tenemos a una
oposición que duda entre la nada más absoluta de un Mariano Rajoy tan
brillantemente vacío de propuestas, o la
aspirante Esperanza Aguirre, enfangada hasta
las cachas en ofrecer las mismas recetas ultraliberales que están llevando a la
ruina al sistema que adora, FAES Dios mediante.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-no-proof:yes;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Todo será distinto
después de esta crisis, dicen ahora los analistas. José K., claro, no se lo
cree. Al menos hasta que la mariposa rebote con el efecto de devolver el empleo
a Paco García Pérez, el carpintero, etcétera. Nuestro hombre es sabio. Y triste,
muy triste, piensa que, desgraciadamente, el que acertaba era el presidente de
la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, cuando pedía un paréntesis en la economía de
mercado. O sea: sálvennos con el dinero de todos los contribuyentes, que luego
volveremos los ultraliberales y defensores del mercado a lo nuestro. ¿Sería una
deducción exagerada, se pregunta José K., si a lo suyo se le denomina ejercer
de depredadores sin vergüenza como John, como Stanley, como Dick, como Daniel,
como Richard?

[John Tain, executiu de Merrill Lynch; Stanley O’Neal, president; Daniel Mudd, conseller delegat i president de la hipotecària Fannie Mae; Richard Fuld, president de Lehman Brothers]

…………………………………………………………………………………………….

Després de l’emprenyada general, però, tan ben expressada per l’articulista del diari madrileny, algú hauria de respondre aquesta ximple pregunta, que d’altra banda els mitjans en van plens, formulada per columnistes i lectors, pels afectats per la broma que no formen part de cap govern rescatador; pels simples contribuents, vaja: I tota aquesta immensa quantitat de diners són en definitiva una donació o un préstec? I en el cas (improbable) que es tracti d’un préstec, en quines condicions s’ha fet, i en quins terminis (ens) l’han de retornar?