L'Hereu Riera

Arrels

Tenia una pell d’allò més tosca,
no sentia ni posar-s’hi les mosques
d’aquelles peludes, de carcassa fosca.
Allò que era serra ara són osques.
Aquelles mans com sarments,
de pell apergaminada,
de dits llargs com laments,
una pregària geminada,
dibuixaven una llarga corrua
d’imatges velles en l’aire,
traços gruixuts o fins com un caire,
de línia dura i nua.
El vell lluitador adés mormolava,
adés cantava, baix, una cançó
marinera, blanca-i-blava.
Mussitava “no té perdó
de Déu ni de l’home
que encara mengem la poma
de l’antiga temptació…
“Ens distreuen amb el barret
i el conill, ens engalipen
com nens amb caramelets,
i només pugen els que grimpen;
els esgarips dels falsos profetes
són el mal trip dels pobres poetes;
pertot arreu esclata la metralla,
i els líders reparteixen morralla,
en lloc de moneda ens donen xavalla,
i joves i vells dormen a la palla.
“I jo esgargamellant-me sol,
cec de tant fixar-m’hi com un mussol,
que amb el dret, si és coix, no basta, no passa de consol,
que la justícia ha de néixer de l’arrel: al bressol”.