L'Hereu Riera

La Cuatro està a punt de rebentar d’èxit: totes li ponen, aquestes últimes setmanes.
Primer va i aposta per la retransmissió de la recent Eurocopa de futbol, i bat rècords d’audiència, i de manera progressiva a mesura que el campionat s’anava acostant a l’apoteosi del diumenge 29 de juny, en què La Roja (que s’havia estalviat preventivament l’obstacle que podria haver-li representat la selecció de Catalunya; i no deu pas ser una boutade, això que dic, si els hi fa tanta por que no en volen ni sentir parlar) va conquistar el castell i va capturar el trofeu en joc (amb l’actuació decisiva dels jugadors catalans Joan Capdevila, Carles Puyol, Cesc Fàbregas i Xavi Hernández, i hi podríem afegir l’Andrés Iniesta, que no és català de naixement però viu i treballa a Catalunya, i des de fa la tira).
Tot seguit, empalma amb la retransmissió de la final femenina en el campionat de tennis de Wimbledon i la dels dos últims partits, semifinals i final, amb la participació del tennista mallorquí Rafa Nadal, i torna a reunir davant dels televisors una impressionant massa d’espectadors, atrets per l’alta qualitat que prometia l’espectacle de l’últim partit entre aquests dos monstres de la raqueta que són Nadal i Federer, i que no va pas defraudar, certament (només vaig poder veure els tres últims sets, a partir de la primera interrupció per la pluja, però manoi, quins tres sets!: allò va tocar sostre).
Mentre s’anaven succeint les retransmissions d’aquests partits, la cadena no deixava d’emetre també espots d’autopropaganda, recordant als seus espectadors la següent oferta de la casa: la retransmissió dels santfermins, és a dir, tota la parafernàlia torera remullada amb tintorro i calimotxo que envolta la celebració anual del menut sant de Pamplona. D’aquesta ja no en puc dir res, perquè aquesta exhibició de violència gratuïta sobre un animal acorralat, a part de fastigosa i moralment reprovable, sempre l’he trobat d’un avorriment mortal, i per tant en passo solemnement.
Això són tres esdeveniments diferents, però que la Cuatro, com aquell qui fa una maionesa, o una sobrassada, ha lligat de manera astuta i magistral amb un ingredient picant, excitant, de color vermell: amb els pebrots de l’espanyolitat.

La sort li ha anat tan de cara, a la Cuatro, que el seu color vermell institucional, de marca, ha coincidit casualment amb el de la camiseta de la Selección (la Suya), amb el de la bandera rojigualda (copiada, per cert, de la quadribarrada catalana, un detall que mai esbomben), i amb el dels mocadors vermells que porten els mossos navarresos que corren davant dels toros en els encierros d’aquestes bèsties destinades a morir en una plaça rodona, sense escapatòria, a mans d’uns artistes sàdics armats de punxons i espases, durant la setmana de festa del patró pamplonès
Amb el color vermell de la bandera, de la camiseta suada, dels mocadors i faixes dels navarresos (que són uns bascos a mig camí de ser espanyols, i que cal fer-los fer el mig camí que falta), de la sang dels braus animals acorralats i dels pebrots vermells, que simbolitzen la bravura de jugadors i mossos -a vegades una mica cega, com la dels mateixos toros- i que són tan presents a la gastronomia ibèrica, la cadena del grup Prisa n’ha fet una mixtura sensacional, barrejant esport, política i negoci del qual n’han tret una impressionant renda, tant els esportistes, en popularitat -i catxet-, com la cadena televisiva, en audiència i prestigi -i quotes de mercat publicitari-, com la política espanyola, és a dir, la política espanyolista, que n’ha tret el rendiment habitual, de totes les vegades que el vent li bufa de popa: per fer mal a la competència, per reduir el contrari que li pugui fer ombra, per minimitzar els altres pobles peninsulars que malden per ser poble com ell (però sense molestar els pobles del costat), per negar els seus drets a còpia d’ofegar-los la veu amb els seus esgarips cantant victòria, per ridiculitzar les seves dimensions, les seves pretensions i les seves aspiracions nacionals, per fer vestir tots els ciutadans de l’Estat amb l’uniforme vermell i groc de tres ratlles, com si fossin presidiaris. Per dir alt i fort, per cridar fins a la afonia, que d’Espanya només n’hi ha una, i és la que s’expressa en castellà, que per això aquesta Espanya la va fer Castella…
Quin avorriment!, quina llauna còsmica!, quina cadena perpètua, haver de suportar aquesta insuportable gent tocapebrots que són els nostres veïns monolingües!
Empesos pel mateix vent de popa, una colla d’impresentables que tenen la barra de presentar-se com a intel·lectuals han redactat, amb el mateix llapis vermell de censors que han fet servir tantes vegades en la seva història, un Manifiesto en defensa de la lengua común que fa posar vermell de ràbia i de vergonya aliena, que és la que se sent quan aquell a qui li pertocaria sentir-la no en té. Llengua comuna, diuen? Diuen comuna, però volen dir -només cal llegir el Manifiesto entre línies- única: una selección, una lengua, una nación. Tota la resta fa nosa, molesta.
Quan el vent els va de popa, tanmateix, a nosaltres ens ve de proa: l’èxit d’audiència de la Cuatro i l’apropiació per part d’aquesta del xovinisme castellà desfermat i transvestit en espanyol (“Podemos, podemos!”, també rendibilitzat en el bo d’en Nadal, tot i ser el seu un esport individual) ha provocat que la cadena rival, la Cinco del senyor Berlusconi i els seus sequaços de la branca castanyola, hagi corregut a adherir-se al Manifiesto, malgrat ser l’emissora més vista -i sense dir mai ni piu que no sigui en espanyol- a Catalunya. Ella ha ensenyat les seves cartes?, molt bé, doncs jo li he ensenyat les meves: avui mateix, dia del meu sant patró, he tret la sintonia de Telecinco del meu televisor. Per a mi, ha deixat d’existir.
Algun dia -el dia que els catalans ens posem d’acord- potser entendran que si quan el vent va a favor d’Espanya va també invariablement en contra de Catalunya, i viceversa, deu ser perquè som dos països diferents i naveguem, a més, en direccions oposades.