L'Hereu Riera

Un xulopiscines, si no se li paren els peus, no para mai de fantasmejar i d’empipar i ficar-se en la vida de tots els qui té al voltant, especialment aquells que ell té per uns merdaseques i uns atontats que sap segur que no li replicaran i encara menys que no el denunciaran mai, faci el que faci, per molt abusananos que sigui.
¿Quina resposta ha rebut el “Manifiesto para acabar de una vez por todas con las malditas lenguas periféricas” des d’aquí, des de la seva perifèria? Alguna cosa vaig sentir-ne a dir a en Joan Ridao, per part d’ERC, alguna coseta ha dit sobre el tema el vicepresident Carod-Rovira, i el molt honorable president Montilla va referir-s’hi després del congrés nacional del seu partit aquest cap de setmana passat. (I en ZP s’ha marcat un tanto rebutjant, al final del congrés del PSOE, el pamflet incendiari, i de passada marcant distància amb el PP i altra gent de l’òrbita dels redactors i subscriptors d’aquesta broma sinistra).
Però una resposta contundent, una rèplica com cal, que fes que els promotors d’aquest “Manifiesto sin sombra de sonrojo, porque podemos” s’ho pensessin dues vegades, la pròxima vegada que tinguessin la temptació de recórrer a la seva inveterada violència -verbal o física, depèn dels temps que corrin-, que els fes exclamar “Compte amb aquests catalans, que piquen com un escorpí, si els emprenyes gaire…!”, una reacció d’aquesta magnitud no se l’ha vist enlloc.
I compte, que no estic pas reclamant cap acció violenta (d’això en tenen l’exclusiva els nostres amos), sinó una reacció ferma, que és una cosa molt diferent. Una reacció intel·ligent, i alhora impecable: una reacció guerrera, valenta, i justa, sense ànim de fer mal (sense ànim de tornar-lo, més ben dit), sinó de fer saber a l’altre que s’ha passat tres carrers, que no té cap dret a atropellar, i que cap acció agressiva que faci quedarà impune, i sense resposta. Per una qüestió de dignitat, i també per pedagogia: un clatellot clavat a temps no és violència, és contundència.
Si us sembla que aquesta és una postura troglodita, feu un cop d’ull al llibre d’en Salvador Cardús Ben educats, i potser us convencereu que una cosa és ser enrotllat i tolerant i una altra és ser papanates.
I parlant d’educació, algú hauria d’ensenyar a aquesta colla de maleducats el respecte pels altres, siguin els altres iguals o diferents, i que aquest concepte, a part de ser un manament de la llei de Déu i de la santa mare Església, és el fonament d’una cosa que se’n diu urbanitat, i que està a la base de la convivència, això que brilla per la seva absència en aquesta suposada nació espanyola tan gran i tan unida…, com es posa de manifest cada vegada que de la caverna carpetovetònica en surt un Manifiesto brillant com aquest.
Si la cosa va de fer manifestos, ¿què tal si es manifestés el poble de Catalunya sobre la pertinença a aquesta Espanya de la qual no para de rebre bufetades? (I que es queda 1 de cada 3 euros que Catalunya paga en impostos -pel dret a formar-ne part?-, com s’ha sabut avui mateix de fonts del Govern d’entesa). Un manifest que digués, més o menys:
“Com que de vosaltres només en rebem garrotades, que a damunt hem de pagar com si fossin massatges a mil, aquí us quedeu amb les vostres insuportables manies i amb els vostres deliris de grandesa. Adéu, Espanya! Fins mai més”.

On sí que hi ha reaccions és a la Xarxa, un cop més. Sort n’hi ha. Avui mateix hi he trobat, en un bloc d’aquesta casa, d’Elisenda Soriguera, un apunt molt salat a propòsit d’un article “provocador” del provocador Salvador Sostres a l’Avui, i que diu que se l’envien els espanyols entre si, amb la capçalera “Y luego dicen que hay catalanofobia…”, escandalitzats pel contingut de la peça reproduïda. Heus-los aquí:

[Publicat a l’Avui, algun dia assolellat d’algun any boirós]

LLIRI ENTRE CARDS
Parlar espanyol és de pobres
Salvador Sostres

A
Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la
minyona i amb alguns empleats. És de pobres i d’horteres, d’analfabets
i de gent de poc nivell parlar un idioma que fa aquest soroll tan
espantós per pronunciar la jota. Aquests que no parlen en català sovint
tampoc no saben anglès, ni francès, ni qui és monsieur Paccaud. Però no
només a Catalunya l’espanyol és un símptoma de classe baixa. L’amic
Riera em facilita aquestes dades de l’ONU del 2002. Renda per càpita de
Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres
països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més
petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta
absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou
eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi
en el meravellós món hispànic la pobresa és l’única dada. La mitjana
dels 13 principals països americans que tenen l’espanyol com a llengua,
comptat des de l’Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i
l’Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya,
parlant català i malgrat l’espoli fiscal infligit per una Espanya que
no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda
de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la
caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de
l’Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l’Estat el
mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista. És
veritat que en espanyol s’han escrit pàgines d’una bellesa emocionant,
però el destí dels països que el parlen ha estat històricament d’una
fatalitat irrevocable. Parlar espanyol sí que tanca portes, i destins:
mira. L’independentisme a Catalunya està absolutament justificat encara
que només sigui per fugir de la caspa i de la pols, de la tristesa de
ser espanyol.

[He dut a terme l’acte de copiar i enganxar. Jutgeu vosaltres mateixos. Elitista, caspós, demagog… però tremendo!]