L'Hereu Riera

Aquest any sí: Espanya -o sigui, la selecció espanyola de futbol- va de pet a guanyar l’Eurocopa, i la guanyarà. ¿Com podria no guanyar-la, amb aquest superequipàs que ha reunit l’oncle Lluís? Però compte, que a més de la qualitat tècnica individual dels jugadors que formen l’esquadra hispaniola, aquesta vegada entra en joc un imponderable importantíssim, transcendent, com és la implicació mental, anímica de tots, TOTS, els jugadors, incloent-hi per tant els catalans.
El problema, fins ara, es veu que devia venir d’aquí, i algú ho va detectar i ho va plantejar directament als interessats: aquest matí mateix sentia a la ràdio un tall de veu amb la resposta d’en Sex Fàbregas a una pregunta (que no he sentit, però que no costa de figurar-se-la) insidiosa / inquiridora / curiosa / perversa d’algun periodista torero. El jove centrecampista d’Arenys de Mar confessava, tot seriós, sense gens d’ironia i sense cap mostra de sentir-se ofès -al contrari, semblava que d’un moment a l’altre demanaria perdó per haver pogut donar peu a crear en l’interlocutor alguna ombra de dubte en aquest sentit-, que tant ell com tots els altres jugadors catalans de La Roja sortirien al camp a donar-ho tot…, “com fem sempre, d’altra banda”, hi ha afegit, a tall de tímida protesta.
Doncs bé: la pressió periodística deu haver fet efecte, perquè els braus fumbolistes de La Única y Verdadera Selección han fet un partidàs davant d’unes pepes vestides de blanc que venien de la Rússia blanca i que deuen cobrar com negres, parafrasejant l’Eto’o, perquè corrien com blancs i arribaven tard a totes les pilotes… Resultat: 4 gols a 1 a favor dels espanyols, amb hat-trick d’en Villa-Maravilla i golàs de cap, en el temps de descompte,… de qui?, doncs de qui, si no?: del nostre Sex Fàbregas (que es deu haver afartat que a Espanya li diguin i li escriguin malament el nom, i ara al dorsal de la camiseta hi porta el cognom, FÀBREGAS -no sé si amb accent gràfic o no, però no importa, perquè en espanyol diu que no cal, si és en lletres majúscules).
Ja tenim altre cop el circ muntat, doncs: després de menjar-se la “ensaladilla rusa” (hi ha hagut algun mitjà espanyol escrit o parlat que no hagi tirat de la brometa, avui?), ja es veuen amb cor de menjar-se amb patates fregides qualsevol equipet que se’ls hi posi a davant, que ara mateix no n’hi ha cap que els pugui parar i ja es veuen a la fi de la final aixecant la copa de la victòria i proclamant amb ella que “España gana la Copa, luego existe”, i que no hi ha res, en aquest món de merda, comparable amb la sort de ser espanyol…

Avui, mentre mirava el partit per la Cuatro, desesperant-me veient la patxorra amb què es passejaven pel camp els onze pupils d’en Guus Hiddink i, per contrast, la gana amb què els de l’oncle Lluís es menjaven l’ensalada russa, pensava que, a propòsit de la implicació que es demana als seleccionats espanyols, i per tal d’evitar suspicàcies entre la tropa periodística dels diaris esportius espanyols, els responsables de la Selecció catalana farien bé, crec, d’abstenir-se de convocar els jugadors catalans que s’avinguin a jugar amb la Selecció castanyola: s’acabaria el problema de la doble identitat, del dolorós dilema d’haver de triar entre l’una i l’altra que se’ls hi planteja als pobres jugadors catalans, i de passada sabríem fins a quin punt seríem competitius en el cas hipotètic que la justícia donés carta blanca d’una vegada a les seleccions catalanes abans i tot que Catalunya s’hagi separat d’Espanya (que al pas que anem en el cas del futbol, podria passar perfectament), i que per tant els futbolistes catalans poguessin continuar optant a jugar amb la selecció espanyola.
També podria passar el cas contrari, és clar: que l’oncle Lluís no convoqués cap dels jugadors que s’avinguin a jugar sota les ordres d’en Pere Gratacòs, amb la selecció catalana. Seria interessant de veure, no us sembla? Com també seria interessant de veure com s’hi posarien els mitjans esportius no-nacionalistes espanyols: hi trobarien pegues, segur, però ¿com les formularien?
Per cert, aquest vespre, abans de treure la veu de la Cuatro, per no parar beneit sentint els seus comentaris no-nacionalistes i les 10.000 vegades que deuen haver pronunciat la parauleta, “España” (“España ataca”, “España se defiende bien”, “España combina de maravilla”…), m’he quedat amb una frase que l’haurien de posar de subtítol els diaris no-nacionalistes de Madrid i d’Espanya entera: “España roba bien”, encara que em penso que el locutor es referia a la piloteta.

“España vive en una montaña rusa emocional y
futbolística, que siempre aparece en los momentos previos a los grandes
acontecimientos. El tobogán emocional es el fruto que nace de un país
maniqueísta, incapaz de encontrar el término medio y acostumbrado a
apuntarse a cualquier fiesta y a cualquier precio. Es la España de las
sevillanas, el vino, el jamón y el carpe diem: aprovecha el momento
porque no sabrás qué sucederá en el futuro; en consecuencia, baila,
come, bebe y déjate llevar por las emociones. A la estirpe española,
detallada anteriormente, se suma el sensacionalismo de la prensa
deportiva, la que más lectores tiene en un país donde suben el gas y el
petróleo, el paro, la inmigración y el agua se agota. Pero la cuestión
en España sigue siendo de pelotas… y gordas. Con este contexto, es
normal que a medida que se acerque un Mundial o una Eurocopa se piense
en el triunfo, por mucho que ya los fracasos son tan incontables como
esperados”.

[Fernando Ariza, “España, una montaña rusa”, a diariodeporte.com, 5 de juny del 2008]

ps: És un detallet sense importància, aparentment, però tractant-se d’un símbol, potser en té més que no sembla: a l’escut que representa Espanya, el que llueix a la (intocable, incombustible, indespenjable, inqüestionable, indivisible, immiscible, immensa i immemorial) bandera, tant la borbònica d’ara com la de la gallina franquista, les quatre barres que representen Catalunya (l’antic regne de Catalunya-Aragó) es troben en el quarter inferior i veí del de Castella, és a dir, a sota i a l’esquerra… Tot un símbol, sí.