L'Hereu Riera

Vetllada literària a la Cellera de Ter, divendres al vespre. Convidat pel Club de Lectura de la Biblioteca municipal, l’escriptor Màrius Serra hi presentava el seu llibre Quiet, on explica amb una forma narrativa molt personal, personalíssima, “l’ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament”.
Amb la biblioteca plena de cellerencs i amb el club de lectura en ple -majoritàriament dones- present, l’escriptor barceloní va revelar unes quantes interioritats entorn de la gènesi del llibre, les motivacions íntimes que el van portar a concebre’l, el format que acabaria donant-li i els temors íntims que va sentir a l’hora de publicar-lo i donar-lo a conèixer a una societat la reacció de la qual era per a ell tota una incògnita.
Al final es va llançar a la piscina, i ben fet que va fer, perquè les respostes no van trigar a arribar per fer-li saber que la idea del llibre era un encert, i tant és així que Quiet es troba entre els supervendes i s’està traduint a bon ritme a d’altres llengües, entre elles el castellà, on s’està enfilant també fins a les primeres posicions de les traduccions d’obres catalanes, com va explicar el representant de l’editorial Empúries, que va fer la presentació del personatge a l’auditori.
El recurs emprat per Màrius Serra per parlar d’un tema tan sensible com la peripècia vital dels set primers anys de vida amb el seu fill, nascut el 2000 i malalt d’una estranya encefalopatia que els metges no han pogut encara determinar, més enllà d’aquest nom genèric, ha sigut el de “rescatar escenes concretes fixades en la memòria i posar-les en moviment”, com explica en el prefaci, i fent una mena de remake del joc del “Veig, veig…” que qui més qui menys tots els pares ens hem entretingut a jugar amb la nostra mainada per passar l’estona quan no hi havia res millor a fer.
Així, cada capítol comença amb una petita introducció on l’autor condensa un d’aquests records concrets que l’han mogut a reflexionar, i a actuar, a voltes, i després el desenvolupa en capítols breus, a la manera d’un llibre de contes; encara que ja avisa que no es tracta de cap faula, sinó d’“un relat arrelat al que hem convingut a anomenar realitat”. Les imatges fixes, fixades a la memòria (com la que va explicar, amb la seva divertida manera que té d’enganxar el públic, que li havia passat en un restaurant del port de Gènova on van anar a sopar ell i la seva dona amb en Lluís -en Llullu- i la seva germana gran, i que li va disparar tot el procés d’escriptura del llibre), serien com peces de la bitàcola de l’intrèpid navegant de dic sec, que és com confessa que s’imagina el seu fill, i amb aquestes peces mira de compondre un mirall. I aquí entra en un joc de paraules -molt propi d’ell-, un joc… de miralls amb el Dorian Gray de la novel·la d’Oscar Wilde, però fent el procés a la inversa: “El nostre fill ni és invisible ni tampoc el retrat de ningú, per bé que s’assembla als seus pares i a la seva germana. Ell i els que són com ell actuen de miralls. Tots els que ens hi mirem una mica a fons envellim d’una manera diferent. Si Dorian Gray hagués conegut un llullu no s’hauria conformat mai de la vida amb la invariabilitat dels presumptes immortals. Hauria après a mirar en comptes de voler ser mirat. A envellir. Molt probablement no hauria volgut ser retratat, sinó retrat”.

Després del torn de preguntes, o d’una estona de conversa amb els presents, més aviat, en Màrius va llegir un fragment d’un dels capítols del llibre, el titulat “Ràbia”, que és el mateix que es va llegir a l’Auditori durant el concert benèfic que s’hi va fer ara fa quinze dies, “Mou-te pels quiets”, organitzat pel mateix Màrius Serra amb l’objectiu de recollir fons per a les fundacions Nexe i Guimbarda, i també per visibilitzar-les, a elles i els nens discapacitats com en Llullu que atenen, i que va reunir una llarga llista d’artistes convidats que van acudir solidàriament a la crida de l’escriptor, com Lluís Gavaldà, Neus Bonet, Sergi Lòpez, Joan Miquel Oliver, Queco Novell, Pau Riba, Tricicle, Albert Om, Pep Bou, Gossos, Carles Capdevila, Nina, Gospel Viu,
Oriol Izquierdo, Ivette Nadal, Marta Angelat, Mathew Tree, Bruno Oro, Miguel Gallardo, etc.
Em permeto reproduir-lo també aquí perquè, encara que podria haver triat un munt d’altres fragments del llibre encara més interessants, en aquest hi trobo la mateixa lògica complicitat que deuran sentir tots els que manegen un d’aquests petits vehicles de quatre rodes que es condueix sense carnet de conduir, sigui de motu proprio, com és el meu cas, o empenyent el d’altri, com els de nens petits o de persones grans:
«Cada matí la meva ràbia augmenta. Hi ha dies que ratllaria els cotxes del damunt de la voravia sense contemplacions. D’altres els trencaria el retrovisor, els punxaria les rodes o totes dues coses alhora. Un dia, fart d’una furgoneta enorme que durant tres matins seguits no només m’ha obstaculitzat el pas amb la cadira sinó que no deixa passar ni els vianants bípedes, decideixo escriure un foli de queixa per deixar-lo al parabrisa davanter, falcat per un neteja. Hi escric coses terribles sobre l’accessibilitat de les cadires de rodes, però quan arribo a la cruilla la furgo ja ha marxat i és el meu autobús blau que s’espera, amb la subsegüent cua de sorollosos addictes a la botzina.
El següent pas és de manual, però trigo setmanes a adonar-me’n. Atesa la flagrant injustíca que pateixo cada matí, decideixo institucionalitzar la meva reacció. No he estat mai partidari de la lluita armada, de manera que opto per la subversió no violenta. Se m’acut que, en comptes de redactar al·legats informatius inútils destinats als parabrises, editaré unes cintes adhesives que cobreixin tota l’amplada del seient del conductor. Hi posaré “deixeu pas a les cadires de rodes” o algun eslògan similar (…). Mentre ho dissenyo i demano preu en una impremta penso que sóc un as del sabotatge. Compto els dies que falten perquè tota aquesta colla de cabrons rebi el que es mereix.
(…) Un matí que espero l’autobús tranquil·lament a la cantonada arriba un Renault Laguna blau i el paio té la barra de demanar-me que m’aparti del tros de voravia que ocupem perquè ell pugui aparcar-hi dalt. Li faig que no amb el braç i no ho entén. (…) Li dic que allò és una voravia i que no és lloc per al seu cotxe. (…) Els del darrere comencen a impacientar-se. Sonen els primers clàxons. (…) Abans de pujar al seu Laguna em clava una mirada assassina. D’odi.
En aquella mirada criminal m’hi reconec. en aquells moments no només li hauria clavat un dels meus adhesius antivisió al parabrisa, també l’hauria colpejat amb un bat de beisbol, l’hauria derribat d’un parell de patacades, l’hauria esbudellat, esquarterat, esmicolat, embolicat amb paper de film transparent i congelat en dauets irregulars per fer brou per a l’hivern o per cruspir-me’l d’aperitiu amb oli, sal i vinagre.
Tot això que verbalitzo amb el màxim de detalls i molt més encara és el que hauria verbalitzat per assegurar-me de no fer-ho (…). Tota la ràbia que em provocaven es multiplicava d’una manera malsana pel meu dolor, per la ràbia incommensurable que em feia, i que em fa, que el Llullu no pugui mai sentir el plaer d’odiar rotundament algú perquè et barra el pas, perquè és un imbècil o un cabró, o les dues coses alhora. I aquesta ràbia, que és meva i serà sempre meva, em pot fer tornar un guerriller de la meva causa, capaç de cometre les mateixes arbitrarietats que denuncio, o encara de pitjors.
La saviesa és flexibilitat, no militància. L’endemà de la bronca tremenda amb l’home del Laguna descobreixo que només he de travessar el carrer per trobar una zona millor per esperar el bus (…). El món continua ple de cabrons, però no penso muntar cap puta organització per combatre’ls».
L’últim capítol del llibre es diu “Córrer”, i és una passada. Es tracta d’un foliscopi màgic compost a mitges pel fotògraf Jordi Ribó i el dissenyador Miquel Llach: cada plana és un fotograma d’una seqüència que crea la il·lusió òptica que en Llullu està corrent, i a sota de cadascuna de les fotos el seu pare hi ha escrit un text, en primera persona, que comença per “No me’n recordo” / “No oblido”, perquè qui no recorda no pot oblidar… “No me’n recordo pas, de l’home estàtic ni de tantes altres cançons que m’han cantat, i per això mai no podré oblidar-me’n”, diu un dels peus de foto de la sèrie.
Va ser amb aquesta cançó, L’home estàtic, interpretada a dues veus per l’actor Sergi López i pel creador de la peça, Pau Riba, que es va tancar el festival benèfic del diumenge 14 d’aquest mes a l’Auditori. Una picada d’ullet sensacional per aplaudir la feina del bo del Màrius pels llullus, dels pares que lluiten com ell i dels professionals que els ajuden.