L'Hereu Riera

La mort d’Eluana Englaro, la dona italiana que es trobava des de feia 17 anys en coma i artificialment enganxada a la vida pels metges que l’assistien, ha generat una forta polèmica -i no solament al seu país- entre els partidaris de la mort amb dignitat i els partidaris de la vida peti qui peti, entre els quals hi ha, no cal dir-ho, les columnes vaticanes i les columnes berlusconianes, que s’han destacat un cop més (amb xou inclòs del primer ministre italià, traient-se de la màniga de pressa i corrents a última hora un decret-llei per impedir la mort de la noia, i que el president Napolitano es va negar a firmar) per una defensa a ultrança de la vida, en aquest cas concret d’una vida que es trobava en un carreró sense sortida. (Un zel per la vida de gent innocent que es va trobar a faltar, en canvi, en el recent esclat de violència de Gaza, per no anar més lluny, on les vides dels desemparats s’escapaven per dotzenes sense que l’escandalització papal i del seu cor de moralistes arribés a les portes del cel, i molt menys a guardar cap proporció amb el drama que es vivia allà).
La discussió sobre aquest cas d’eutanàsia ha travessat les fronteres d’Itàlia, és clar, i aquí al nostre país mateix en Manuel Cuyàs, per exemple, parlava d’una ocasió perduda per obrir un debat seriós sobre aquesta qüestió tan transcendent, en lloc de la picabaralla de baixa estofa a què hem assistit, i recordava la figura del pare, Beppino, de qui semblava que ningú no tenia en compte, tapat del soroll dels esgarips, el seu dolor: “Sàpiguen que el pare d’Eluana plora”, advertia el columnista. En aquesta vida res deu haver-hi tan dur de suportar com haver de veure la mort d’un teu fill, i essent això durament cert, encara hi ha hagut qui ha tingut les penques d’assenyalar aquest pobre home amb el dit…!
És molt fàcil parlar pels altres, quan són els altres els que pateixen. El
dolor de les persones -no com a concepte abstracte, sinó com a realitat
indefugible- hauria d’inspirar un respecte total per part dels que no
se’l poden ni imaginar, incloent-hi els que prediquen des de les trones
eclesiàstiques o des de les tribunes polítiques… Com assenyalava Josep M Fonalleras en el mateix mitjà, aquí l’Església ha oblidat un concepte moral fonamental, “l’autèntica pedra de toc del catolicisme”: la pietat. “Pietat és compartir el dolor, posar-se en la pell de qui pateix. I aquí ningú no ha patit tant com el pare que ha pres la decisió més dramàtica de la seva vida”.

Per tot plegat, em quedo, de les opinions que he llegit i escoltat aquests dies, amb la que expressava -amb molta ràbia- en una carta al meu diari un lector de Peratallada, David Carrasco, publicada dissabte passat:
«Sento vergonya , i impotència alhora, quan ben entrats al segle XXI -gaudint suposadament d’un Estat de dret “ben consolidat”- l’estament eclesiàstic continua influint d’una forma tan descarada en el conjunt dels governs quan aquests han de legislar sobre els drets civils que han d’imperar a la nostra societat. Trobaria fins i tot lògic que Zapatero es reunís amb l’Església per dialogar sobre la llibertat religiosa. Però ¿se’ls ha d’escoltar quan es tracten temes tan delicats com ara l’avortament o l’eutanàsia? No en tenen prou d’atabalar els seus seguidors?

[continua]

»Quan aquesta setmana he sentit el Vaticà pronunciant-se sobre el cas de la italiana Eluana Englaro, les tripes se m’han remogut i la ràbia se m’ha menjat per dins. Davant del patiment d’un pare que durant disset anys ha vist la seva filla en un estat vegetatiu irreversible, amb les facultats psíquiques totalment anul·lades i amb una simple supervivència “biològica del cos”, apareixen de la boca del Vaticà frases aberrants com ara… “la vida és propietat divina”, “desconnectar aquesta senyora és un assassinat”. I al seu darrere surt Il Cavaliere desafiant el poder judicial i fent honor a la seva ideologia ultraconservadora, sorprenent amb un decret que desatén el que confirma una sentència del Tribunal Suprem. Mussolini estaria content…, malgrat que em queda el consol que han estat els mateixos italians que han votat aquell somriure hipòcrita i plastificat sorgit dels avenços d’una medicina que a l’Església li agradaria que s’estanqués. Senyors…, i mai Senyor, a veure quan aquestes màquines de podrir pa -la majoria amb sobrepès- deixen de predicar, de ficar-hi cullerada, i de menjar amb forquilles d’or. I amb pic i pala… comencen a fer treballs en benefici de la comunitat fins que Déu se’ls endugui».