L'Hereu Riera

Oportunament, avui que a Catalunya és el Dia sense Bosses de Plàstic, m’arriba a la bústia aquest documental que he plantat aquí, en tres parts: una nova anàlisi, extensa, sistemàtica, ben feta, irrefutable…, que
parla de NOSALTRES, de nosaltres que espatllem (o contribuïm a espatllar) el
planeta, amb la nostra conducta irresponsablement inconscient, però que
al capdavall és una destrossa que perpetrem per culpa d’ELLS, els poderosos de la terra, que forcen governs, treballadors
i consumidors a sumar-se a la seva criminal cadena d’extracció /
producció / distribució / (publicitat) / consum / rebuig. I finalment, després de pintar un
quadre tan negre (no pot ser de cap altre color, certament), una mirada positiva:
ENTRE TOTS, homes de bona voluntat, tornarem les coses a lloc: de
l’esquema lineal, insostenible, passarem a un esquema circular, on les
coses funcionaran sense fer mal al planeta i sense fer-nos mal a
nosaltres mateixos, en definitiva. Per aconseguir-ho, caldrà, seguint
la lògica de l’anàlisi desenvolupada en el vídeo, aprimar la força dels
grassos amos del planeta, anomenats CORPORACIONS, multinacionals,
societats anònimes transversals… Però no diu com. COM ho farem, Annie?

Com bé diu l’analista, som les persones, que hem provocat tot aquest
daltabaix, i per tant som les persones que l’hem d’arreglar. Però també
és cert que no totes les persones som autors directes del desastre, i
també ho és que les persones responsables no poden tenir elles soles, com per art de màgia, els
mitjans per arribar a forçar les coses com ho han fet i com no deixen de fer-ho. Es tracta de
persones poderoses, que han acumulat poder, el poder (econòmic, però
també polític, que n’és la conseqüència natural) que dóna l’acumulació
de diners, de riquesa.

¿Com pot pensar, l’Annie, que les persones poderoses, que han
arribat a ser poderoses amb la violència / violentació que PERMET el
sistema capitalista (perquè el sistema -el sistema bancari, en aquest cas- no pregunta d’on vénen els capitals: això
no li importa), què li fa pensar que de cop i volta canviaran de xip i
cediran els seus infinits privilegis, i que decidiran compartir allò
que sempre han tingut i retingut per a ells sols? (Que el sistema tal com està muntat estigui en crisi és irrellevant, per a ells: els paràsits no paren de xuclar mai, malgrat que la mort de l’hoste comporti la seva pròpia mort).
Si no anem a
l’origen del problema -independentment de l’eventual atac de bona
voluntat que pogués patir la classe dominant en conjunt i tots alhora-, és a dir, a buscar i trobar el mecanisme que permet l’acumulació, sospito (els llibres d’història són tossuts i eloqüents) que no farem més que picar
ferro fred.
L’acumulació es converteix en un problema greu (això és, fora de l’abast de les solucions que podria i que hauria de proporcionar la política) quan s’ha fet
intergeneracional: quan passa de pares a fills. Aquí comencen els
desequilibris. A partir d’aquí, la resta…
I per tant, de tot allò
que ens poden explicar i que ens expliquen molts analistes, amb una lucidesa encomiable i amb una profusió de dades aclaparadora, incontestable, res no ens hauria de sorprendre.
Ens descriuen amb tot luxe de detalls el Sistema, tenen perfectament analitzada la conducta d’aquest monstre que arrasa per al seu propi i exclusiu profit béns i energies que haurien de ser col·lectius, ens informen profusament -fins allà on els és permès d’esbrinar- les múltiples aliances, confessables o no, les espectaculars fusions de grans corporacions per esdevenir corporacions enormes, definitivament totpoderoses, inabastables, tentaculars, que tenen com a únic objectiu augmentar més i més els guanys… Nosaltres i Ells. Però no ens diuen com s’ha pogut arribar a aquest punt, quin és l’origen d’aquesta acumulació fora de mida i de control. Què els ha convertit en una classe a part, per damunt de totes les altres.
Nosaltres i Ells. Us and Them…