El seu heroi Joan Carles
Deixa un comentariDilluns el Canal 33 emetia –i l’han repetit aquest dimarts a la tarda– un documental sobre la vida i miracles del rei Joan Carles I, titular del Regne d’Espanya, una entrega més d’una sèrie de títol pompós, La forja d’un líder, dedicada a ensenyar-nos els ets i uts d’uns quants megacracs de la política mundial; per dir-ho com es pot llegir a la plana web de la mateixa TVC, és una sèrie que “repassa la trajectòria professional i personal de diversos líders carismàtics”: Jordi Pujol, Felipe González i Joan Carles I, en el capítol de líders de l’estat, i Fidel Castro, Boris Ieltsin, Margaret Thatcher i Deng Xiaoping en l’apartat internacional, són els set personatges a qui aquesta sèrie dedica els seus capítols.
No he vist els crèdits de la cinta, però jo diria –i no voldria pas equivocar-me– que aquesta és de factura genuïnament castellana: totalment apologètica –en alguns moments fins a fer sentir vergonya aliena–, sembla pensada descaradament per magnificar el personatge, i de passada per contribuir a solidificar el mite de l’exemplar i gairebé miraculosa –i quasi heroica, si fem cas de l’encens del documental, que no l’estalvia gens– Transició Espanyola de la dictadura a la democràcia… Una transició pacífica, incruenta, fruit en gran manera d’un geni ocult, es veu, que va sorprendre tothom mentre reviscolava una monarquia que els anys 30 del segle passat les urnes havien apartat de la vida política d’Espanya.
La narració no amaga pas que el candidat Borbó i Borbó va ser triat a dit pel dictador (que tenia altres atots a la màniga), però, de la manera que ho pinten, el mateix interessat va moure’s hàbilment perquè fos ell el triat, i ho va fer amb la lloabilíssima intenció d’implantar la monarquia parlamentària, que és una idea que ell ja duia entre cella i cella, segons dóna entenent el guió de la pel·lícula.
Els espanyols, avesats a la violència i a la sang, podran estar tan contents i orgullosos com vulguin, del seu invent –tothom farda d’allò que pot fardar–, i de la manera meravellosa i sorprenent –per a ells mateixos abans que ningú– com va ser parit. Però el cotó no enganya, i la prova del cotó és el moment actual, en què aquell moderníssim Estat de dret que sortia de les cendres franquistes –on tots els drets estaven conculcats–, ha vingut a ensenyar-nos, i espero que sigui de manera concloent i definitiva, el seu veritable rostre: el de la mateixa mona d’abans, però ara vestida de seda.
Fins aquí la meva desfogada. Però vull aportar a la desintoxicació un parell de documents escrits, un d’ells publicat justament dilluns passat al diari (Fonamentalisme hispànic, de Jaume Rocabert i Cabruja), que sembla escrit precisament per replicar el documental esmentat, i que us animo a llegir, si teniu un moment.
I l’altre és un breu fragment d’un llibre que ja he citat aquí abans (El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila), i que resulta imperdible en el moment present:
No he vist els crèdits de la cinta, però jo diria –i no voldria pas equivocar-me– que aquesta és de factura genuïnament castellana: totalment apologètica –en alguns moments fins a fer sentir vergonya aliena–, sembla pensada descaradament per magnificar el personatge, i de passada per contribuir a solidificar el mite de l’exemplar i gairebé miraculosa –i quasi heroica, si fem cas de l’encens del documental, que no l’estalvia gens– Transició Espanyola de la dictadura a la democràcia… Una transició pacífica, incruenta, fruit en gran manera d’un geni ocult, es veu, que va sorprendre tothom mentre reviscolava una monarquia que els anys 30 del segle passat les urnes havien apartat de la vida política d’Espanya.
La narració no amaga pas que el candidat Borbó i Borbó va ser triat a dit pel dictador (que tenia altres atots a la màniga), però, de la manera que ho pinten, el mateix interessat va moure’s hàbilment perquè fos ell el triat, i ho va fer amb la lloabilíssima intenció d’implantar la monarquia parlamentària, que és una idea que ell ja duia entre cella i cella, segons dóna entenent el guió de la pel·lícula.
Els espanyols, avesats a la violència i a la sang, podran estar tan contents i orgullosos com vulguin, del seu invent –tothom farda d’allò que pot fardar–, i de la manera meravellosa i sorprenent –per a ells mateixos abans que ningú– com va ser parit. Però el cotó no enganya, i la prova del cotó és el moment actual, en què aquell moderníssim Estat de dret que sortia de les cendres franquistes –on tots els drets estaven conculcats–, ha vingut a ensenyar-nos, i espero que sigui de manera concloent i definitiva, el seu veritable rostre: el de la mateixa mona d’abans, però ara vestida de seda.
Fins aquí la meva desfogada. Però vull aportar a la desintoxicació un parell de documents escrits, un d’ells publicat justament dilluns passat al diari (Fonamentalisme hispànic, de Jaume Rocabert i Cabruja), que sembla escrit precisament per replicar el documental esmentat, i que us animo a llegir, si teniu un moment.
I l’altre és un breu fragment d’un llibre que ja he citat aquí abans (El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila), i que resulta imperdible en el moment present:
17 de desembre
«Trobada amb el Quim Torra. (…) Sap moltes coses de la Catalunya d’entreguerres i no para de repetir que ens extingim. Ho diu amb una angoixa salpebrada d’humorisme. Procuro fer-li veure que s’equivoca, que feia segles que no teníem tants mitjans per sortir-nos-en. Em mira escèptic, donant a entendre que escolti les taules que tenim al voltant –estem en un bar:
»”Sí, parlen castellà –li dic–, i què? Sense nosaltres, ni Barcelona ni Catalunya no són res. Sense nosaltres no hi ha Gaudí, ni Dalí, ni Pla, ni Cambó, ni Pujol, ni Pau Casals, ni modernisme, ni descentralització, ni Barça, ni res del millor que ha donat el país”.
»”Sense la cultura catalana, això és Valladolid amb autopistes de peatge. Ells podrien ser de molts llocs; tu i jo només podem ser d’aquí, som l’estructura: potser una merda d’estructura, però tres dècades no arreglen tres-cents anys de bufetades. A nosaltres ens correspon integrar-los a poc a poc, i ells són els primers interessats que no ens enfonsem”.
»”Pensa que aquí tothom viu i treballa i fa vacances i envia els nens a la universitat, com si Catalunya fos una nació lliure i Barcelona fos la capital d’un estat, per això patim aquests col·lapses. A mesura que les dinàmiques econòmiques tinguin més força que les militars, això es traduirà en el camp polític i cultural. Tot és continuar treballant, sabent que el pitjor ja ha passat. La cultura castellana no ha donat ni donarà mai res important a Catalunya: primer perquè mirarà sempre cap a Madrid i, segon, perquè ha fet massa mal i hi ha greuges que no es poden compensar. L’única posició noble que un castellà pot tenir a Catalunya és catalanitzar-se o viure-hi com un anglès o un francès”.
»Em mira amb compassió. Li recordo que és un alt executiu, amb tres fills, que s’ha deixat acomiadar per no haver d’anar a Madrid i que ara es dedica a investigar a les hemeroteques la història del país.
»Quants d’aquests homes del bar ho farien? ¿No són aquests gestos els que aguanten els països? A nosaltres ens mou un amor que ens transcendeix; tenim més força que no ens pensem. Posats a tenir raó, li he citat una frase de Xammar: “Un home amb l’espinada dreta val per cent que es vinclen a la primera dificultat”».
«Trobada amb el Quim Torra. (…) Sap moltes coses de la Catalunya d’entreguerres i no para de repetir que ens extingim. Ho diu amb una angoixa salpebrada d’humorisme. Procuro fer-li veure que s’equivoca, que feia segles que no teníem tants mitjans per sortir-nos-en. Em mira escèptic, donant a entendre que escolti les taules que tenim al voltant –estem en un bar:
»”Sí, parlen castellà –li dic–, i què? Sense nosaltres, ni Barcelona ni Catalunya no són res. Sense nosaltres no hi ha Gaudí, ni Dalí, ni Pla, ni Cambó, ni Pujol, ni Pau Casals, ni modernisme, ni descentralització, ni Barça, ni res del millor que ha donat el país”.
»”Sense la cultura catalana, això és Valladolid amb autopistes de peatge. Ells podrien ser de molts llocs; tu i jo només podem ser d’aquí, som l’estructura: potser una merda d’estructura, però tres dècades no arreglen tres-cents anys de bufetades. A nosaltres ens correspon integrar-los a poc a poc, i ells són els primers interessats que no ens enfonsem”.
»”Pensa que aquí tothom viu i treballa i fa vacances i envia els nens a la universitat, com si Catalunya fos una nació lliure i Barcelona fos la capital d’un estat, per això patim aquests col·lapses. A mesura que les dinàmiques econòmiques tinguin més força que les militars, això es traduirà en el camp polític i cultural. Tot és continuar treballant, sabent que el pitjor ja ha passat. La cultura castellana no ha donat ni donarà mai res important a Catalunya: primer perquè mirarà sempre cap a Madrid i, segon, perquè ha fet massa mal i hi ha greuges que no es poden compensar. L’única posició noble que un castellà pot tenir a Catalunya és catalanitzar-se o viure-hi com un anglès o un francès”.
»Em mira amb compassió. Li recordo que és un alt executiu, amb tres fills, que s’ha deixat acomiadar per no haver d’anar a Madrid i que ara es dedica a investigar a les hemeroteques la història del país.
»Quants d’aquests homes del bar ho farien? ¿No són aquests gestos els que aguanten els països? A nosaltres ens mou un amor que ens transcendeix; tenim més força que no ens pensem. Posats a tenir raó, li he citat una frase de Xammar: “Un home amb l’espinada dreta val per cent que es vinclen a la primera dificultat”».