L'Hereu Riera

Divendres passat Nelson Rolihlahia Mandela va fer 90 anys, 26 dels quals -de 1964 a 1990- els va passar a la presó d’alta seguretat de Robben Island (una illa situada a 12 quilòmetres davant la costa de Ciutat del Cap), en compliment d’una condemna a cadena perpètua que li va imposar el govern racista de la república sud-africana precisament per les seves activitats contra el règim segregacionista que regia al país.
Mandela va néixer el 18 de juliol de 1918 a Umtata, o Mthatha, la que seria capital del bantustan de Transkei (topònim que significa ‘més enllà del riu Kei’), tocant a la costa oriental. Els bantustans (equivalent en llengua bantu de la denominació oficial “homeland”) eren les 10 suposades ‘pàtries’ amb què el govern del Partit Nacional -Nasionale Party, en afrikaans-, vencedor a les eleccions de 1948, va posar en marxa la seva política d’apartheid, que consistia a ficar en aquests territoris -en realitat reserves tribals- les poblacions no blanques de Sud-àfrica, concentracions “ètnicament homogènies” que ocupaven el 14% del territori -casualment les terres més improductives del país- i que allotjaven el 70% dels habitants, és a dir, la població negra (la minoria asiàtica eren considerats, curt i ras, habitants “sense drets històrics en el territori”). D’aquesta manera, els espavilats del Partit Nacional es treien de sobre la nosa dels nadius, que tenien prohibit circular lliurement pel país -però que en canvi tenien garantits els “drets i llibertats” dins les respectives reserves-, imposant la seva política de separació de blancs dels no blancs (els matrimonis mixtos estaven prohibits), i dels no blancs entre ells, confinant les diferents ètnies en els deu territoris nominalment independents, política que va arribar al seu moment culminant el 1970 retirant als habitants d’aquests territoris la ciutadania sud-africana i els drets inherents.
Gràcies a aquest joc de mans magistral, el govern blanc quedava amb les mans lliures per declarar la minoria blanca com a majoria legal, i consegüentment per fer i desfer al país (els negres no podien votar al parlament sud-africà, encara que el govern blanc els permetia amablement fer-ho al del respectiu bantustan) i, sobretot, per explotar els recursos naturals de la terra i tirar endavant els seus negocis sense traves.
Contra aquesta política grotescament desvergonyida i profundament injusta va lluitar Nelson Mandela, des de les files del Congrés Nacional Africà (ANC, la sigla en anglès), i tant s’hi va implicar que el 1956 ja va ser acusat “d’alta traïció” per les autoritats, i el 1964 el van tancar a perpetuïtat en descobrir-li la seva vinculació amb el braç armat de l’ANC.
Conegut el seu cas i reconeguda la seva causa a tot el món, Mandela es va convertir en un símbol de la lluita antiapartheid, i el 1990 va ser alliberat. Però, contra el que es podia esperar, de la cel·la de la presó de Robben Island -cèlebre per la seva brutalitat institucional contra els presos polítics- que havia ocupat durant gairebé tres dècades com a pres número 46664 no en va sortir un personatge rancorós i ple de ràbia i amb set de venjança, sinó un home que primer va renunciar a la violència, per facilitar l’abolició definitiva de l’apartheid, que va tenir lloc el 1992, i després, arribat a la presidència del país gràcies a la victòria de l’ANC en les primeres eleccions estatals lliures (1994), va promoure una política de reconciliació tan difícil com necessària, en un país clivellat amb tantes ferides, tantes desigualtats socials i tant de ressentiment.
A diferència d’altres països del món amb les seves pròpies vergonyes per airejar, però, Mandela no va confondre mai reconciliació amb impunitat, ni perdonar amb mirar cap a una altra banda. I per això va crear, el 1996, el Comitè per a la Veritat i la Reconciliació, sota la presidència del bisbe Desmond Tutu.
(Alguns que van de savis i de perdonavides n’haurien d’apendre…)

Aquesta actitud positiva li va valer, com se sap, la concessió del premi Nobel de la Pau, el 1993, ex aequo amb Frederick W de Klerk, l’últim president de govern del règim segregacionista.
Potser no se sap tant, però, que abans que aquest va rebre, el 1992, també conjuntament amb De Klerk, el premi Príncipe de Asturias, premi que es concedeix a Espanya des de 1981 “a la persona, persones o institució la feina de les quals hagi contribuït de forma exemplar i rellevant al mutu
coneixement, al progrés o a la fraternitat entre els pobles”.
Quina prosopopeia, la de la Corona espanyola!, quina exemplar magnanimitat, la seva! Quins uns, per parlar de “fraternitat entre els pobles”…! Que fàcil que és des de la sobirania anar repartint premis i reials reconeixements urbi et orbe! Tan fàcil com anar repartint reconeixements de sobirania als pobles aspirants, com va fer el monarca espanyol amb el poble palestí, per no anar més lluny en el temps i en l’espai… És una magnanimitat, aquesta, que resulta ben útil, quan tapa de manera tan efectiva les pròpies misèries, les mancances democràtiques i les pròpies assignatures pendents, entre elles la de la reconciliació, i les de la veritat i la justícia que l’han d’acompanyar, perquè sigui real i efectiva…
Però tornem un moment a la República de Sud-àfrica, que no voldria acabar aquest text sense recordar els activistes que mai arribaran als 90 anys perquè es van quedar pel camí, eliminats per la brutalitat de l’Estat racista i terrorista de l’apartheid, com diu la Viquipèdia a propòsit d’un dels més representatius d’aquests lluitadors, Steve Biko, nascut el 1946 a la Ciutat del Rei Guillem i mort el 1977 en “estranyes circumstàncies” en els calabossos de la policia de Pretòria, com a tràgica culminació de tota una vida de lluita popular contra la repressió estatal, d’acció individual contra la reacció institucional.
El 1980 el músic britànic Peter Gabriel, antic cantant del grup Genesis, va llançar el seu tercer
disc com a solista, Shaking the tree, que contenia una cançó titulada Biko, en memòria del
líder sud-africà, cançó que seria versionada més tard per Joan Baez (1987), el grup escocès Simple Minds (1989), Manu Dibango (1994) i posteriorment per
Ray Wilson i pel mateix Gabriel fent tàndem, entre altres, amb la cantant irlandesa Sinnead O’Connor.

D’altra banda, el 1987 Richard Attenborough va filmar la pel·lícula Cry Freedom,
biopic de Steve Biko basat en dos llibres escrits pel periodista
sud-africà Donald Woods, Asking for troubles i Biko.

September ’77
Port Elizabeth weather fine
It was business as usual
In police room 619
Oh Biko, Biko, because Biko
Oh Biko, Biko, because Biko
Yihla Moja, Yihla Moja,
The man is dead, the man is dead