L'Hereu Riera

“El pueblo no puede votar nada que no sea constitucional!”: una gran frase bramulada per un gran home, ni més ni menys que un dels pares de la Constitució espanyola de 1978 i fundador d’Alianza Popular -que esdevindria Partit Popular-, i abans d’això ministre d’Información y Turismo durant la dictadura franquista, una medalla que no s’ha tret mai de la solapa i que tal vegada no se li tindrà en compte en les exèquies –que és una cosa, la de passar per alt detallets com aquest, que ara es porta molt.
La frase que hem extret de context la va deixar anar no fa gaire l’incombustible -o combustible però a foc lent- Manuel Fraga Iribarne en una reunió dels redactors de la Constitució, entre ells Miquel Roca Junyent, que en va ser ponent per CiU i que aquesta nit passada ho recordava en el programa de TVE-Catalunya “59 segons”. El comentari fraguista venia a tomb de “la intolerable pressió” que han de suportar els magistrats que formen part del Tribunal Constitucional i que tenen a examen des de no fa ni 4 anys l’Estatut de Catalunya, per veure si li troben alguna malformació jurídica que s’hagi d’extirpar…
Hi ha hagut altres veus, que han denunciat la intolerable pressió sobre ses senyories togades, com el no menys pare de la Constitució Pérez-Llorca, que reclamava que “es deixi treballar” en pau als (12-1) especialistes (quantes hores de feina hi deuen haver invertit, en quatre anys?, i a quant deuen cobrar les hores?). I ho ha dit també, emprenyada com un basilisc, la mateixíssima presidenta del famós TC (no el d’en Magnum, l’altre), que ha fet servir la mateixa crispada expressió, “intolerable presión”, sense (voler) entendre que aquests quasi 4 anys de suspens hagin pogut provocar un cert estat de nerviosisme en el públic, sobretot a Catalunya, que és la part interessada… I ho ha dit, ai va!, d’un Tribunal els membres del qual són designats pels dos partits majoritaris i antagònics a la Cambra parlamentària espanyola… I ho ha anat a dir, atenció!!, mentre corria pels mitjans de comunicació una foto amb dos dels seus aplicats juristes assistint -de públic- a una corrida de toros!!!… És ben bé que, si no fos que és de debò, dura i espessa com un totxo, i no pas una pel·lícula còmica, amb Espanya ens faríem uns tips de riure impressionants! És com un concurs d’acudits sense fi i sense premis…, el Club de la Comedia però en viu i en directe!
En fi, tornant a Miquel Roca, que es mostrava intranquil pel carés que prenen les coses al voltant de la Carta Magna “que ens vam donar el 1978 i que va costar tant d’aconseguir”, quan la Cristina Puig li ha preguntat si li semblava que “les dues Espanyes” cavalquen de nou, ha dit que veu amb preocupació com “hi ha qui està trobant gust en la confrontació”. I ha dit una altra cosa, que després un dels tertulians, Antoni Puigverd, ha rescatat en el debat posterior, i és que en la Constitució que van pactar aquella colla de redactors de tan divers color hi havia “música i lletra”, i que ara, en tota aquesta tensió que es respira al voltant de les deliberacions del Tribunal Constitucional, sent que els que hi intervenen es fixen sobretot, o només, “en la lletra”… S’entén bé, oi?

Mentre les im-pressionables senyories del TC, caducades o no, continuen deliberant i deliberant i deliberant sense descans -tret d’alguna escapadeta a la plaça de toros a veure com torturen fins a la mort un bé d’interès cultural de mitja tona-, a Catalunya l’estat de nervis afecta el mateix president Montilla, que ha decidit moure fitxa i ha proposat, conjuntament amb el líder de masses Mas, que l’alt tribunal s’autoliquidi i que deixi córrer tota aquesta absurditat provocada pel recurs del PP (el partit del dèspota il·lustrat Fraga Iribarne), cosa que encara afegirà més i més pressió sobre ses impressionants senyories i… això es convertirà en un conte com aquell que diu que hi havia una vegada un ciclista de pega que es va trobar un paper enganxat al cul que deia que hi havia una vegada un ciclista de pega que es va trobar un paper enganxat al cul que deia que hi havia una vegada…

(CONTINUARÀ -fins a l’infinit i més enllà-)

PS: Després de sentir en Miquel Roca, i estant com estem davant d’aquest panorama desolador, enmig d’aquest diàleg de sords parlat amb dues llengües de signes diferents i incompatibles, la conclusió a què un arriba és que si ara a Espanya hi hagués un Tribunal Transicional (que interpretés això que els que hi van ser en deien i en diuen “l’esperit de la Transició”) que examinés aquesta Constitució anquilosada, immòbil i immobilista que regeix la política estatal (i doncs també, ai!, la de Catalunya), la Carta Magna espanyola en sortiria malparada, i segurament retocada, per haver-se desviat dels seus objectius primers…
Però ja s’ho faran. Cada terra fa sa guerra, diu la dita, i “cada Nació escull la seva pròpia llei” (usatge “Unaqueaeque”), llegeixo a la plana preliminar de la Constitució de Catalunya, en un dels exemplars que va repartir la premsa del país divendres passat, diada de Sant Jordi: «Nosaltres, el poble de Catalunya, volent restablir els nostres drets sobirans, conscients de la nostra responsabilitat envers les generacions futures i volent bastir una comunitat unida, pròspera, solidària, oberta i respectuosa amb la dignitat humana i els drets fonamentals, ens donem la present Constitució», que s’inspira «en els principis continguts en la Declaració dels Drets de l’Home de 1789, en la Declaració Universal de les Nacions Unides proclamada el 1948 i en la Convenció Europea dels Drets Humans de 1950…»
_________________

[_{La imatge de l’entradeta és treta de http://pobrusca.blogspot.com, on podeu trobar el text sencer]}