L'Hereu Riera

Qui no s’arrisca no pisca, diuen, i també diuen que qui la sequeix l’aconsegueix: això és lo que ha fet el club de bàsquet en cadira de rodes Mifas-Esplais (des de la temporada passada Girona FC Mifas-Esplais, quan va passar a formar part del conglomerat esportiu del club de futbol gironí), que aquest any s’ha vist catapultat a la divisió d’honor del bàsquet estatal, una fita que perseguia pràcticament des de la seva fundació, ja fa uns quants anys.
La catapulta ha sigut administrativa, finalment, però no vol pas dir que el GFCME no es mereixés l’ascens de categoria, ja que si aquesta temporada ha tingut l’oportunitat de pujar és perquè la temporada passada va fer la feina prèvia de competir fort per quedar al final a la part de dalt de la classificació, ja que això ningú no ho regala.
Es tracta de lluitar al màxim, i si es perd, de fer-ho amb dignitat, i no tirar mai la tovallola, em deia l’altre dia en Xavi, un dels jugadors més veterans de l’equip, que em va fer saber la notícia uns dies abans que es fes oficial. Ara ja ho és, que és com dir que s’han tirat de cap a la piscina. Només em queda, doncs, desitjar al nou equip de divisió d’honor (que va ser el meu durant la major part dels meus anys com a jugador de bàsquet en cdr, dels quals m’han quedat boníssims records) que tingui tota la sort del món. Ja que s’arrisca [*], esportivament però també econòmicament i en tots els aspectes, que pisqui tant com sigui possible.

[La versió de la notícia al DdG: El Mifas es converteix en el principal equip de bàsquet en cdr de Catalunya
6/8/2011

Una altra cosa relacionada amb aquest tema, i que no em puc estar de comentar ni que sigui de passada (a comentar de nou, perquè ja ho he fet
en altres ocasions), és el paper de la Federació espanyola d’esports
per a discapacitats: últimament pleguen equips a manats, cada temporada,
i ¿quina és la seva reacció? Doncs reestructurar les categories amb els
equips que encara aguanten, sense ni plantejar-se la causa o causes de
tanta deserció. Anava a dir “aparentment sense plantejar-se”,  però és
que aparentment és així des de fa no sé quants anys…, i no es veu
cap reflexió, cap canvi de rumb…
Contemplat des d’aquesta perifèria llunyana, costa d’entendre (parlo per mi, si més no, que fa la tira que ho intento i no me’n surto) que no hi hagi qui fiqui mà en aquest desgavell, però això és lo que hi ha. És clar que un servidor, si tingués ocasió de ficar-hi la meva, de mà, començaria per replantejar-me la mateixa existència d’una federació específica per a l’esport que practiquen els discapacitats (en aquells esports que no són exclusius dels discapacitats, i el bàsquet n’és un, i té la seva pròpia Federació, de la qual el bàsquet en cdr podria i hauria de dependre, tal com jo ho veig). Però, admetent que aquesta Federació d’Esports per a Discapacitats Físics faci falta, el menys que se li pot demanar és que serveixi per a allò que se suposa que la va motivar, i la Federació amb seu a Madrid (la Federació Catalana té un altre tarannà, val a dir-ho) deixa molt a desitjar.
Fa tot l’efecte que es conforma a fer la viu-viu i anar tirant, i qui dies passa anys empeny… Només cal fer un cop d’ull a la seva plana web, que és
d’un antic que tomba d’esquena (i això que té un “Premio OX a la Calidad Web”, per no sé quin insòlit criteri), i van passant els anys i amb prou feines la renoven mai ni una mica
(una cosa que els hi faria gràtix qualsevol estudiant d’informàtica, perquè no
fos tan penosa, però ni això).
Això sí: a la fabulosa plana web en qüestió, tot és “nacional” (tot allò que no és “autonómico”, s’entén), i en aquest aspecte l’esport discapacitat és perfectament homologable a tot l’esport espanyol, que com sabem és cent per cent no-nacionalista. I una altra cosa igualment remarcable és que l’entitat nacional dels minus espanyols s’ha rebatejat ara com a “Federación Española de Deportes de Personas con Discapacidad Física”, una denominació que pretén ser políticament correcta, és clar, però que, a banda que això de “deportes de personas” fa pensar més aviat en alguna mena de tràfic d’esclaus (i discapacitats, per a més delicte!), remarca una obvietat, perquè que jo sàpiga no hi ha pas cap altre animal a la natura que practiqui esports, i a més aquestes “persones” que diu sembla que portin penjat algun peduncle estrany: com si fossin “persones amb motxilla” o “amb peus d’ànec”… o amb gepa, tant se val.
Decididament, Espanya és una
meravella, es miri com es miri, i els discapacitats esportistes (i els esportistes discapacitats) també en
poden gaudir, a Déu gràcies!
__________________________________

DdGIRONA | MARC VERDAGUER

«Barça i Joventut a nivell de Catalunya, Once Andalucía a nivell
espanyol, Toledo…, la crisi econòmica està colpejant molt fort
l’esport adaptat, i el bàsquet en cadira no és cap excepció. Alguns dels
principals clubs, especialment a Catalunya, fugen de les lligues
principals, Divisió d’Honor A i B, però, per contra, “la il·lusió d’uns
jugadors absolutament amateurs i l’ajuda del Girona FC, de la Diputació
i de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries permetran al Mifas Esplais jugar
la temporada vinent a Divisió d’Honor. Quan els grans clubs de
Catalunya, aquells que fan la marca de país marxen, nosaltres acceptem
el repte de ser-hi”. Pere Tubert, president de MIFAS, anunciava ahir la
decisió de l’entitat de donar suport a la voluntat dels membres del seu
equip de bàsquet en cadira de rodes, establert des de fa anys a Castelló
d’Empúries, d’acceptar cobrir una plaça vacant a Divisió d’Honor B,
convertint-se en l’únic equip de Catalunya que jugarà les lligues
estatals. El Girona FC MIFAS Esplais, amb la mateixa base de jugadors
que l’any passat es va quedar a un pas de l’ascens esportiu (tercer de
Lliga Nacional), puja ara a l’elit mantenint el suport de l’Ajuntament
de Castelló d’Empúries, del Girona FC (dins el projecte “Tots som
Girona”) i de la Diputació.
»L’ajuda de les tres entitats, però, no
serà suficient per arribar al pressupost necessari per cobrir la
competició. Al voltant de 75.000 euros, comptant que els jugadors no
cobren i que bona part dels viatges per tot Espanya es faran per
carretera, i ahir mateix Pere Tubert ja va anunciar una imminent
campanya per recaptar fons. “D’aquí a quinze dies presentarem una
campanya perquè tothom que vulgui pugui fer petites aportacions
econòmiques per fer possible el repte que hem assumit. Serà difícil però
ens hem proposat fer un bon paper”.
»L’equip de Castelló, que
descarta incorporar jugadors de fora per afrontar el repte, continuarà
entrenat per Agustí Puig i té una majoria de jugadors empordanesos i
quatre de la Catalunya Nord. “Els hi queda més a prop jugar a Castelló,
que no pas a Montpeller o Narbona”, expliquen des del club, que saben que
haurà d’afrontar una lliga molt més competitiva que aquella on han jugat fins ara,
amb rivals de Bilbao, Marbella, València, Elx, Ferrol, Sevilla, Almeria
i Vitòria. Carlos Bermúdez, Patrick Salinas, Francisco Martín, Lídia
Campsolinas (internacional amb la selecció espanyola absoluta femenina),
Víctor Niubò, Àngel Colom, David Guerra, Javier Aldámiz, Ahmed
Bendriss, Pau Omedes i Cyril Torres són els jugadors que, de moment, té
confirmats el club. La lliga començarà el 16 d’octubre amb un
Alcorcón-Girona MIFAS Esplais. Els gironins seguiran jugant el seus
partits com a local al pavelló de Castelló d’Empúries.
»A l’acte
d’ahir a l’estadi de Montilivi hi van ser presents, a més de Pere
Tubert, el president del Girona Ramón Vilaró, el regidors d’Esports de
Castelló Salvador Canet, el vicepresident de la Diputació, Xavier Soy, i
el diputat d’Esports, Antoni Guinó».
_________________________________

[*] El crit de guerra de l’equip és, com saben els que el segueixen, “Pit i collons!”. Doncs això mateix.
_________________________________

[_{Foto de l’entradeta: Aniol Resclosa, DdG}]