L'Hereu Riera

Estic acabant de llegir el llibre i ja no m’hi referiré més, perquè no em voldria fer pesat, però no em resisteixo a transcriure’n un trosset més perquè s’afegeix a la munió de paral·lelismes que, després de la sentència de mort del TC sobre l’Estatut, s’han fet entre el moment present i d’altres de la nostra història, amb un salt de molts anys, de dècades, que en algun cas han arribat fins al segle!
Parlo d’El nostre heroi Josep Pla, de l’Enric Vila, i com dic comenta aquest dejà vu que hem tingut molts catalans veient com evolucionaven –o com involucionaven, més ben dit– les coses aquests darrers mesos. Amb la diferència, però, que el llibre d’en Vila (que a més d’escriptor és llicenciat en història contemporània) es va publicar al principi del 2009, i doncs força abans que els magistrats toreros del TC fessin la gran estripada. Aquest és el text:

«Quin clima de desmoralització més bèstia! Des que va començar la pasterada de l’Estatut que sembla que estiguem a la Segona República i que tothom hagi llegit Pla. Llegint les cròniques planianes no s’entén que hagin passat setanta anys i una dictadura. De què ha servit? Ara la gent no es mata i els diputats són més educats però els mecanismes es mentenen: l’esquerra espanyola incompleix tots els pactes; la dreta espanyola treu a bordar tots els gossos; la matusseria d’ERC fa caure la cara de vergonya; CiU llegeix la situació amb la mateixa manca de generositat que la Lliga, encegada per una barreja de ressentiment, de complex de superioritat i de por de no tornar a tenir el govern. És molt trist.
»”La malícia”, “el realisme fred”, “l’egoisme sagrat” que Pla demanava per defensar els interessos del país en aquelles cròniques a La Veu són més que mai una utopia. Avui Pla ja no podria celebrar que a Catalunya només es votin partits d’obediència catalana; avui hi ha el PSC, que és un híbrid com La Vanguardia, alimentat pel catalanisme però al servei de Madrid.
»Tant li fa si parlem del 1906, del 1918, del 1931, del 1974 o del 2005. Sembla aquella pel·lícula –com es deia?–, Atrapat en el temps, el procés sempre és el mateix. A Barcelona fem un esforç per posar-nos d’acord i crear un clima d’il·lusió, a Madrid foten el crit al cel, converteixen les nostres virtuts en febleses i burxen la ferida fins a desacreditar la classe política catalana i fraccionar-la en bàndols irreconciliables. D’aquesta manera, el que volíem que fos una solució per a tothom s’acaba convertint en un problema per a nosaltres.
…

»Això passa perquè som una colla de pallussos. A la pàgina 516 del volum 41 de l’obra planiana llegeixo: “De Barcelona ha de sortir, altra vegada, la fórmula màgica de la felicitat humana”. Pla ho escriu a La Veu el gener de 1934, i ara tenim un Estatut que, posats a fer retòrica per blindar competències i suavitzar conceptes, ha acabat recollint el dret a la felicitat.
»Una altra: “A Madrid, la política catalana ha tingut, comparat amb altres moments, un tracte de favor que hauria pogut aprofitar-se fàcilment. No hi ha hagut oposició. L’única oposició se l’ha fet Esquerra amb la seva incompetència”. El paral·lelisme és evident.
»Més frases: “La classe dominant a Catalunya ha cregut sempre que la Constitució espanyola seria federal, i en aquest punt s’ha equivocat absolutament”. Aquesta sentència sembla dedicada a Pasqual Maragall. I aquesta altra: “Només el fons d’invencible provincianisme que es troba sempre en certs sectors de la política catalana aparentment més moderna pot fer creure en aquestes màgiques transmutacions” –referint-se als qui volen canviar Espanya.
»Poc després: “Mentre els diputats catalans han jugat net, la política del govern provisional respecte a Catalunya és plena de giragonses i d’equívocs”. Que ho diguin a Maragall, a Mas, a Carod Rovira; qui no ha enganyat, Zapatero?
El 25 d’octubre de 1933: “Tenim autonomia, però és una autonomia de paper. De diners, encara no n’hem vist”. Etcètera.
»Cal reconèixer que, per estar escrites d’una volada, al dictat de la tàctica de la Lliga, les cròniques s’aguanten bé. Alguns problemes queden claríssims. El nacionalisme del polític castellà i l’humanitarisme vanitós del polític català queden perfectament traçats. Queda clar que tothom vola baixíssim. Els elogis als dirigents de la Lliga són tan exagerats que no saps si darrera hi ha alguna intenció irònica. L’apel·lació constant que Pla fa al pragmatisme li queda un pèl demagògica. Vull dir que el pragmatisme no ho resol tot i que si ERC va organitzar el 6 d’Octubre amb el seu verbalisme, amb el seu tocar de peus a terra la Lliga va contribuir al cop d’estat de Primo de Rivera, que va abolir la Mancomunitat.
»El problema és Espanya. No cal que ens autoflagel·lem tant. Per més que ho intentem mai no trobarem una sortida pactada, perquè no va amb la naturalesa del sistema que han muntat els castellans, sempre hi haurà una feblesa o altra que podran girar contra nosaltres. Gràcies a Déu no som perfectes.
»Potser el que trobo més a faltar en aquestes cròniques és això: que Pla assumeixi obertament que Espanya és dels castellans i que els catalans ja no hi tenim res a fer. Però això no podia dir-ho, anava contra l’estratègia de Cambó de pintar els fracassos d’ERC com un problema d’habilitat política exclusivament. Perdut el monopoli de la reivindicació nacional, la Lliga es va desmarcar d’ERC, aigualint el catalanisme. Això, que queda perfectament reflectit a les cròniques planianes, per força havia d’agradar a Madrid.
»Fa un parell d’anys va sortir un volum enorme, monumental, que recollia aquestes cròniques traduïdes al castellà. Suposo que, a banda dels quatre catalans traumatitzats, algun castellà de veritat deu haver fullejat el llibre. Si és així, el compadeixo. Deu haver-ne sortit amb la impressió que Pla va escriure aquells articles amb una mà infal·lible, més “innocent” que la del nen Jesús.
»Però vaja, tot sigui perquè Arcadi Espada pugui dir que “desde su juventud Pla fue un catalanista moderado”; o perquè l’expresident Aznar reivindiqui Cambó i asseguri que Pla “no tuvo problemas con el bilingüismo”».
_________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Manifestació a Barcelona per l’Estatut de Núria, 1932. La foto ha estat aquestes últimes setmanes reproduïda en nombrosos mitjans. No n’hi ha per a menys…}]