L'Hereu Riera

Abans-d’ahir era l’aniversari (39 anys) del traspàs del matemàtic, filòsof i premi Nobel de literatura (1950) Bertrand Russell, un home savi, enormement prolífic, dels més influents i ben considerats dins la societat anglosaxona, i un objector de consciència avant la lettre, en podríem dir, ja que es va negar a agafar les armes per anar a lluitar (això és, a matar i a fer-se matar) a la Primera Guerra mundial, el 1916. La seva postura de fermesa li va valer una multa, la suspensió de la seva càtedra en el Trinity College, de la Universitat de Cambridge, i sis mesos de presó.
Quaranta anys més tard, el 1955, amb el món ja de ple en la guerra freda que va seguir al segon conflicte d’abast global que va sacsejar i enfonsar en l’oprobi i la misèria el món durant el segle passat, amb el colofó de les bombes atòmiques llançades sobre Hiroshima i Nagasaki, Russell va redactar, a mitges amb Albert Einstein, un manifest que porta el nom d’aquestes dues eminències en favor de les solucions pacífiques per a les disputes entre els pobles i de rebuig total de la utilització de les armes nuclears per resoldre-les: “Notice to the world: renounce war or perish…, world peace or universal death!”. La disjuntiva era clara: o pau universal o mort del planeta, i ara, ja entrats al segle XXI, no podem sinó sospitar que ha estat més una qüestió de xamba que de res més, que hi hàgim pogut finalment entrar, i el que és segur és que en realitat els governants d’aquells anys tan difícils i perillosos sota la pell de la pau oficial van escoltar-se els consells angoixats dels firmants del manifest com aquell qui sent ploure…
També devia ser així el 1962, quan els soviètics van armar els míssils balístics a l’illa de Cuba, davant les mateixes barbes del gegant americà, i va anar d’un pèl que allò no acaba en tragèdia, en hivern nuclear i en “la fi del món tal com l’hem conegut”, com canten els REM.
Aquella barbaritat no va anar a més, vés a saber exactament pel pes de quins factors, i segurament no devia ser pas un de decisiu el de la intermediació com a home bo de Bertrand Russell. Però és de justícia com a mínim reconèixer-li el valor, el seu gest si més no simbòlic en favor de la pau i contra la bogeria dels homes, la inesgotable insensatesa que som capaços d’engendrar, de presentar i de recrear una vegada darrera l’altra.
“Recordeu la vostra humanitat, i oblideu-vos de la resta”, resa el Manifest Russell-Einstein. Hi estic perfectament d’acord, però només amb la primera part de la recomanació: amb les meves modestíssimes gotes de pluja, m’agradaria apostar perquè un dia triomfin també, i si pot ser a priori, la raó, la lògica -la lògica matemàtica-, una de les facultats que adornen l’home i que el distingeixen de les bèsties.
_____________________

 

«At
a time when concerns are mounting over the efforts of North Korea, Iran and other regimes to develop
nuclear weapons, July 9 marked the 50th anniversary of a significant document
that laid the foundations for the nuclear non-proliferation movement. On that
date in 1955, Albert Einstein and the philosopher and mathematician Bertrand
Russell and nine other scientists issued a warning to humanity about the
consequences of nuclear war.

The “Russell-Einstein Manifesto” was the result of a
long standing collaboration between Einstein and Russell. In April, 1955
Russell communicated by mail with Einstein at Princeton
to discuss publishing the document, to be signed by leading scientists of the
time. Einstein died a few days later, on April 18, but he had already sent to
Russell his last letter confirming his support for the joint statement.

“I think the manifesto was a very important document – unfortunately with
relatively little effect,” said University
of Notre Dame physicist
Michel Wiescher, who teaches a course titled “Nuclear Weapons and Nuclear
Warfare.” “It signaled the realization of Einstein about the impact and
possible future consequences of nuclear weapon development and the arms race. That
this question is more important than ever shows the increasing discussion and
battle about non-proliferation issues.”

The
Russell-Einstein Manifesto stated, in part, “Here, then, is the problem which
we present to you, stark and dreadful and inescapable: Shall we put an end to
the human race; or shall mankind renounce war. People will not face this
alternative because it is so difficult to abolish war”».

[William G Gilroy,
1955, en el 50è aniversari del “Russell-Einstein Manifesto”]

 

Text del Manifest:

En la tràgica situació que afronta la
humanitat, creiem que els científics s’haurien de reunir en assemblea per
avaluar els perills que han sorgit com a resultat del desenvolupament d’armes
de destrucció massiva, i per buscar una solució en l’esperit de l’esbós adjunt.

Estem parlant, en aquesta ocasió, no com
a membres d’aquesta o aquella nació, continent o credo, sinó com a éssers
humans, membres de l’espècie Home, la continuació de l’existència de la qual
està en dubte. El món és ple de conflictes; i planant com una ombra per sobre
de tots els conflictes menors, el combat titànic entre comunisme i anti-comunisme.

Gairebé tothom amb consciència política
té fermes opinions sobre un o més d’aquests temes; però volem que vosaltres, si
podeu, deixeu de banda aquestes opinions i us considereu vosaltres mateixos tan
sols com a membres d’una espècie biològica que ha tingut una història notable i
la desaparició de la qual ningú no pot desitjar.

Procurarem no dir ni una sola paraula que
pugui referir-se a un grup més que a un altre. Tots, de la mateixa manera,
estan en perill, i si el perill és entès, hi ha esperança que tots,
col·lectivament, l’evitin.

Hem d’aprendre a pensar d’una manera
nova. Hem d’aprendre a preguntar-nos a nosaltres mateixos, no quines mesures
poden ser preses per donar la victòria militar al grup que preferim, perquè ja
no hi ha mesures d’aquest tipus; la pregunta que ens hem de fer és: quines
mesures poden ser preses per prevenir una resposta militar les conseqüències de
la qual seran desastroses per a totes les parts.

El gran públic, i fins i tot molts homes
en posicions d’autoritat, no s’han adonat del que suposaria una guerra amb
bombes nuclears. El gran públic encara pensa en termes de destrucció de
ciutats. S’entén que les noves bombes són més poderoses que les velles, i que
mentre una bomba-A podia arrasar Hiroshima, una bomba-H podria arrasar les
ciutats més grans, com Londres, Nova York i Moscou.

Evidentment, en una guerra amb bombes-H
es destruirien grans ciutats. Però aquest és un dels desastres més petits que
s’haurien d’afrontar. Si tothom, a Londres, Nova York i Moscou, fos exterminat,
el món podria recuperar-se del cop en uns quants segles. Però ara sabem,
especialment des de la prova de Bikini, que les bombes nuclears poden ampliar
gradualment la destrucció en una àrea molt per sobre de la que inicialment
havíem suposat.

Ha estat establert sobre bases molt
autoritzades que una bomba construïda ara tindrà 2.500 vegades més poder que la
que va destruir Hiroshima. Una bomba així, si explotés prop del sòl o sota
l’aigua, enviaria partícules radioactives a les capes més altes de l’atmosfera.
Aquestes partícules van caient gradualment i atenyen la superfície de la terra
en forma de dutxa o pluja mortal. Fou aquesta pluja que va infectar els
pescadors japonesos i les seves captures de peix. Ningú no sap amb quina
amplitud aquestes partícules podrien arribar a ser difoses, però les veus més
autoritzades coincideixen a afirmar que una guerra amb bombes-H possiblement
posaria fi a la raça humana. Es tem que si s’utilitzen moltes bombes, hi haurà
una mort universal, sobtada tan sols per a una minoria però, per a la majoria,
una lenta tortura de malaltia i desintegració.

Molts avisos han estat pronunciats per
eminents homes de ciència i per autoritats en estratègia militar. Cap d’ells no
dirà que els pitjors resultats siguin segurs. El que diuen és que aquests
resultats són possibles, i que ningú no pot estar segur que no siguin
realitzats. No hem vist, encara, que els punts de vista dels experts en aquest
tema depenguin dels seus punts de vista polítics o dels seus prejudicis.
Depenen, només, en la mesura que ho han revelat les nostres investigacions, de
l’extensió del coneixement particular de l’expert. Hem vist que els qui més
coses saben són també els més pessimistes.

Vet aquí, doncs, el problema que us
presentem, sever i terrible i indefugible: posarem punt i final a la raça
humana o la humanitat renunciarà a la guerra? La gent no afrontarà aquesta
alternativa perquè és massa difícil abolir la guerra.

L’abolició de la guerra requereix
ingrates limitacions de la sobirania nacional. Però allò que potser impedeix
entendre la situació més que cap altra cosa és que el terme “humanitat” sona
vague i abstracte. La gent amb prou feines s’adona que el perill els afecta a
ells i als seus fills i als seus néts, i no tan sols a una humanitat entesa de
manera confusa. Amb prou feines comprenen que ells, individualment, i els qui
ells estimen estan en perill imminent de morir d’una manera angoixant. I per
això confien que es pugui permetre que la guerra continuï, a condició que les
armes modernes siguin prohibides.

Aquesta esperança és il·lusòria. Siguin
quins siguin els acords de no utilitzar bombes-H als quals s’hagi arribat en
temps de pau, deixaran de ser considerats vàlids en temps de guerra i tots dos
bàndols s’afanyaran a fabricar bombes-H tan aviat com comenci la guerra,
perquè, si un bàndol en fabrica i l’altre no, el bàndol que en fabriqui sortirà
inevitablement victoriós.

Fins i tot un acord a renunciar a les
armes nuclears com a part d’una reducció d’armament no aportaria una solució
definitiva; obtindria certs propòsits importants. Primer, qualsevol acord entre
l’Est i l’Oest és bo en la mesura que tendeix a disminuir la tensió. Segon,
l’abolició d’armes termo-nuclears: si cada bàndol cregués que l’altre se n’ha
desempallegat sincerament, reduiria el temor a un atac sobtat a l’estil del de
Pearl Harbour, que ara mateix manté les dues parts en un estat d’aprehensió
nerviosa. Hauríem d’acollir, doncs, un acord com aquest només com un primer
pas.

Molts de nosaltres no tenim opinions
neutrals però, com a éssers humans, hem de recordar que, si els problemes entre
Est i Oest han de ser decidits d’alguna manera que pugui donar cap possible
satisfacció a algú, tant comunistes com anti-comunistes, tant asiàtics com
europeus, tant blancs com negres, aleshores aquests problemes no poden ser
resolts per mitjà de la
guerra. Hem de desitjar que això sigui comprès tant a l’Est
com a l’Oest.

S’estén davant nostre, si ho escollim, un
continu progrés en la felicitat, el coneixement i la saviesa. ¿Triarem,
en canvi, la mort perquè no som capaços d’oblidar les nostres disputes? Fem una
crida, com a éssers humans, als éssers humans: recordeu la vostra humanitat i
oblideu la resta. Si
ho podeu fer, el camí resta obert cap a un nou paradís; si no podeu, s’estén
davant vostre el risc d’una mort universal.

Resolució:

Convidem aquest Congrés i, a través seu,
els científics d’arreu del món i el gran públic a subscriure la resolució
següent:

“En vistes al fet que en algun
moment, armes nuclears de guerra mundial seran utilitzades, i que aquestes
armes amenacen la continuació de l’existència de la humanitat, urgim els
governs del món a adonar-se i a reconèixer públicament que el seu objectiu no
pot ser perseguit per mitjà d’una guerra mundial, i els urgim, en conseqüència,
a trobar mitjans pacífics per a la resolució de tots els temes de disputa entre
ells”.

 

Signants del Manifest: Max Bom, Percy W Bridgman, Albert Einstein, Leopold Infeld, Frédéric Joliot-Curie, Herman J Muller, Linus Pauling, Cecil F Powell, Józef Rotblat, Bertrand Russell, Hideki Yukawa

[Traducció: Oriol
Ponsatí i Murlà, per a http://www.terricabras-filosofia.cat]